Contra la descomposició: Regeneració

En valorar les eleccions passades, el meu amic Josep R. Mora afirma, en un article recent publicat en aquest diari, que els que no han votat ho han fet perquè els discursos dels polítics, especialment els independentistes, no responen a les necessitats de les seves vides. Vicenç Partal escriu al seu diari que l’abstenció és una gran victòria del poble, que ha censurat les desorientacions polítiques i la feblesa dels que prometien la independència fa quatre dies. Segurament tots dos, en diferents proporcions, tenen raó, i la situació postelectoral, amb la puixança afegida dels ultradretans confessos, denota una creixent trencadissa del teixit social.

Unes noves eleccions convocades amb urgència denoten por de perdre el poder per part dels que encara tenien uns mesos de treva per acabar de fer promeses de millores socials i de complir-ne algunes. Però aquests tampoc han resultat creïbles a la resta de l’Estat. Mirat doncs des del punt de vista dels que voldríem polítiques que redueixin les grans desigualtat socials, i canvis profunds ambientals, apareix un horitzó fosc. Ens esperen, pel cap baix, uns quatre anys, potser vuit, segons els ritmes històrics de les alternances, «d’aporofòbia» (odi als pobres) i de negacionisme climàtic, i no vol dir que els que presumiblement deixin el poder, anessin fent el que tocava en aquest terreny, com han denunciat reiteradament els científics espanyols davant del Congrés.

En dos mandats electorals ens plantem en el 2030, una fita que els científics consideren crucial per no traspassar límits de no retorn en la crisi ambiental planetària. Parlant de límits, tenim informacions noves publicades recentment a la revista Nature. Un equip de científics, encapçalats per Johan Rockström, ha constatat que l’estabilitat i la resiliència del sistema terrestre i el benestar humà estan inseparablement lligats, i que atenent a la qüestió de la justícia social, ja s’han superat set dels vuit límits biofísics per al clima, la biosfera, els cicles de l’aigua i dels nutrients i dels aerosols a escala global; però menys a nivell regional. Malgrat tot, diuen els entesos, per als límits sense retorn, s’han d’intensificar polítiques d’adaptació i de compensació que requeriran d’accions decidides per reduir la gran bretxa existent entre els més rics i els més pobres i també emprendre accions decidides de regeneració.

En biologia, la regeneració és una capacitat natural de reemplaçar o reparar cèl·lules, teixits i fins i tot òrgans danyats i parts senceres del cos. Per aconseguir-ho totes les cèl·lules de la part danyada es posen a cooperar per restaurar allò que ha mort o ha sigut amputat. En el sistema planetari, casa comuna, tenim molts exemples de la regeneració en l’àmbit local. A casa nostra, recordo de fa uns anys com uns espais industrials molt contaminats van esdevenir els aiguamolls de la Bòbila a Santpedor, plens de vida natural; cada dia de forma més contundent, l’agricultura regenerativa ens demostra com es poden produir aliments sense agroquímics i tornant vida orgànica i fertilitat natural als sòls.

Per més fosc que veiem l’horitzó de les estructures polítiques, moltíssimes cèl·lules del teixit social, molt joves i amb gran vitalitat, en un nombre creixent, van treballant sense desmai per la regeneració. Ajudem-los.