El blat no era al sac d’en Trias

Xavier Domènech

Xavier Domènech

No diguis blat que no sigui al sac i encara ben lligat. No diguis oliva fins que no sigui collida. No es pot dir cigró que no sia al sarró. Tota aquesta saviesa forma part del refranyer català. D’altra banda, en el catàleg de dites en castellà n’hi ha una que diu «prefiero una España roja antes que una España rota», atribuïda a Calvo Sotelo i sustentada en l’argument que un govern roig pot ser reemplaçat però la fragmentació és irreparable. Fa quatre anys Manuel Valls, un jacobí de manual, va decidir que s’estimava més una Barcelona en mans de la suposada revolucionària Ada Colau que d’un moderat com Ernest Maragall, perquè aquest era independentista. Ara la cosa ha estat més complicada, ja que l’actual filosofia del PP és «ni roja, ni rota», amb l’argument que els dos perills avancen junts. La pilota ha anat a parar a la teulada dels Comuns, que han consultat el seu refranyer i n’han trobat un de molt antic: «convergent i llop, ni de lluny ni de prop», amb el seu equivalent «amb els de Pujol, ni al cafè ni al futbol». Daten dels temps del PSUC, quan Jordi Pujol era el dimoni burgès, i d’Iniciativa per Catalunya, que va signar els tripartits per frustrar les aspiracions d’Artur Mas. Ahir els Comuns d’Ada Colau van decidir que l’objectiu principal era que Xavier Trias no fos alcalde, perquè veuen Junts com una Convergència amb estelada, i si per això havien de renunciar a ser al govern, i fins i tot votar el mateix que el PP, doncs endavant les atxes. Xavier Trias i Vidal de Llobatera, que ja s’hi veia, s’ha emprenyat com una mona i se li ha notat en el discurs ressentit. I Pere Aragonès, que ja veia Maragall de tinent d’alcalde, ha estat poc institucional en advertir Collboni que li venen revolts. Potser té raó, però un alcalde, un cop investit, té molt àmplies facultats, i que els Comuns no siguin al govern no vol dir que no governin des de fora i donin estabilitat. Difícilment es veurà res definitiu fins passades les eleccions generals, però després de l’espectacle polític barceloní pot ser apassionant.