Del « fem el que no ens demanen» a que us bombin

Que us bombin», expressió que amb alguna varietat però amb el mateix significat hem dit tots en alguna ocasió, s’ha fet cèlebre des que la va dir i repetir Xavier Trias quan ja es veia alcalde de Barcelona i, al darrer moment, no ho va ser. El que «us bombin» també és la frase que possiblement va pensar tota aquella gent que no va anar a votar el passat 28-M, cosa que hauria de preocupar profundament els polítics però que sembla que no els provoca ni fred ni calor tenint en compte, per exemple, com ha anat tot el tema de Barcelona. Tres tasses. A Manresa, on pràcticament la meitat dels electors no van votar, sí que sembla que els hi sàpiga greu als nous regidors. O almenys això diuen en públic. Fins i tot l’alcalde, Marc Aloy, ha assegurat que «potser fem el que no ens demanen». Bona, la frase. Tant o més que la de «que us bombin». El gran mèrit d’un polític local és saber interpretar què vol la gent i actuar d’una forma directa. I això es fa escoltant molt i aguditzant la intuïció. M’aventuraria a dir, però, que a part dels desitjos individuals de cadascú, col·lectivament el que voldria la gent és una ciutat endreçada, viva culturalment i socialment, sense interferències com l’incivisme. Seria allò de viure, conviure, deixar viure i, si pot ser, riure.

Altres que també pensen que els bombin, sí que van anar a votar però es van prendre la molèstia de deixar alguna nota dins el sobre per expressar el seu desacord. Quan es va fer el recompte de vots nuls a la Junta Electoral de Zona, en aquest cas als jutjats de Manresa, van aparèixer sobres amb cromos del Bola de Drac, un «chúpame la p...», o bé una papereta que donava ànims als membres de la mesa a l’hora de fer el recompte.

Un exemple de ciutat desendreçada. D’allò que parlàvem. Si camineu per la carretera del Pont de Vilomara de Manresa amunt, hi haurà un moment que us envairà una olor de flors més que agradable. És al trencall del carrer Ignasi Domènech. Prové dels arbres que hi ha plantats a la zona, que no sé què són, ni com es diuen, ni de quina espècie és perquè amb prou feines sé diferenciar un roure d’una alzina. El que sí sé és que quan hi passo, l’olor desperta tots els sentits. El racó no és maco. Al contrari. Aquest tram de la carretera del Pont de Vilomara està deixat, hi ha molt trànsit -dos carrils de pujada amb cotxes que sovint van a tota pastilla- i una vorera estreta. Pel cantó que dona a la Fàbrica Nova fins i tot hi ha trams on el vianant ha d’anar en filera un darrere l’altre. Doncs res, ho endrecem?.