La pudor de peus al poder

Un dia de 1957 les guarnicions espanyoles d’Ifni, un vestigi colonial africà, van començar a rebre atacs d’escamots marroquins. Franco hi va enviar immediatament tropes del seu gloriós exèrcit per defensar el territori. Els soldats anaven equipats amb 280 bales. Tenint en compte que calen milers de trets per abatre un soldat al front, els marroquins podien estar força tranquils. Els paracaigudistes que havien de reforçar la maquinària bèl·lica s’entrenaven amb espardenyes perquè només tenien unes botes i havien de mantenir-les en bones condicions per als llançaments. La guerra es va acabar perquè, en plena guerra freda, els Estats Units no volien soroll.

El que resulta sorprenent és que Franco, Caudillo per l’exèrcit i gràcies a l’exèrcit, no tingués unes forces armades mimades i ben equipades, sinó una banda de panchovillas. L’explicació és que, a banda que Espanya era miserablement pobra, Franco no va voler tenir mai generals brillants que li poguessin fer ombra, i confiava el control absolut del país a l’aparell repressiu policial i judicial. Franco va fer-se fort creant una immensa casta polsosa i mal pagada formada per militars de baixa graduació, policies, funcionaris afins i milers d’addictes al règim que alleugerien la misèria amb una corrupció sistèmica i estenien una cultura d’al·lèrgia al mèrit, la ciència i la intel·ligència. El franquisme era, en resum, una burocràcia armada i una caspa amb pudor de peus. Aquell gen es va empeltar tan a fons en el franquisme sociològic que la ferum de formatge perdura en els seus hereus de Vox, ja provinguin del lumpen de Manresa o es dutxin cada dia en un pis de disseny de Pedralbes. L’ultra europeu pot ser altres coses; l’espanyol encara és allò.