Esperant els pisos

Quan el president del Govern espanyol -o pel cas, qualsevol responsable polític- llança grans promeses de milers de pisos de propietat pública que sortiran al mercat o seran cedits als ajuntaments convé agafar-s’ho amb grans precaucions. Les promeses solemnes llançades al buit acostumen a ser brindis al sol. Com no han de ser-ho, si compromisos molt més abastables, concrets i ferms acaben resultant ‘fake’? Aquest és el cas dels habitatges que la Sareb (el sac on van anar a parar el immobles de la crisi bancària) va assegurar que cediria a l’Ajuntament de Manresa i que podria utilitzar per a finalitats socials. Era molt més que una promesa, era un acord formal. Dos anys després, la Sareb no ha traspassat a l’Ajuntament de Manresa ni un sol pis. Totes les gestions del govern de Manresa s’han estavellat contra un mur de burocràcia i indolència. És una situació vergonyosa, encara més greu perquè es tracta d’un assumpte, el de l’habitatge, que s’ha convertit en una nafra sagnant per a milers de persones sense recursos. L’habitatge és la clau de volta de la pobresa mentre milers de pisos públics es moren de fàstic. I a Manresa, signats. Escandalós.