El tren de quan érem joves

Escrivia (en castellà) el nicaragüenc Rubén Darío: «Joventut, diví tresor, ja te’n vas per no tornar!». S’han complert cinquanta anys des que es va tancar el carrilet de Berga i es multipliquen les valoracions de la seva importància econòmica i social, així com les propostes de ressuscitar-lo. S’oblida la satisfacció de molts conductors quan la carretera va guanyar amplada als trams compartits amb la via, i tampoc no s’insisteix massa en la qualitat real del servei, esborrada de la memòria en benefici de les bones estones passades, sobretot perquè érem més joves. Mig segle més joves. «Quants records!», és la frase compartida. Potser el que recordem i voldríem que tornés són aquells anys de plenitud física i esperances sense límit. Joventut, diví tresor.

Segons uns horaris de l’època, l’any 1954 el tren del matí sortia de l’Apeadero de Manresa (al carrer Guimerà) a les 8.25 i arribava a Cal Rosal a les 10.46. És a dir, trigava més de dues hores i quart per fer el recorregut, que incloïa parades a Santpedor, Sallent (dues), Vilafruns, Balsareny, la Rabeia, Navàs, l’Ametlla de Merola, Cal Vidal, Puig-reig (dues), Cal Prat, Viladomiu i Gironella. Un cop a Cal Rosal, els viatgers cap a Berga havien de fer els darrers quatre quilòmetres per carretera. De Cal Rosal a Guardiola de Berguedà el trajecte durava 55 minuts més, amb parades a les estacions de la Baells, Cercs i Fígols les mines. Sumant-ho tot plegat, anar de Manresa a Guardiola implicava a la ratlla de les tres hores i quart per cobrir només 66 quilòmetres de via fèrria. Comptat d’una altra manera: la velocitat mitjana era de 21 quilòmetres per hora. Això, és clar, sempre que es complissin els horaris.

Fa seixanta anys em van embarcar en un d’aquests trens per anar al meu primer campament de llobatons. De Manresa fins a la Baells ens hi vam estar dues hores i tres quarts, que van ser de sacsejada permanent. Avui, amb més artrosi senil que emoció infantil, probablement baixaria a mig camí i demanaria un taxi.