Nit d'Arts

Cada divendres cap al tard i, durant tres temporades, vaig seure davant de la tele amb paper i llapis a punt per prendre apunts. Canal 33. Nit d’Arts. Didàctic i amè amanit amb un català genuí, genuí! No me’n perdia ni un. El presentador Marcel Gorgori i l’expertissim Roger Alier conversant d’òpera, i per extensió, de la vida. Quan ens van fer saber que no s’emetria més el programa, hi va haver una allau de cartes al director en diversos diaris i moltes peticions per evitar que els divendres no ens deixessin orfes. Més d’un i més de dos els vam trobar molt a faltar. Encara ara els enyorem! Apreníem què era el fiato, què volia dir in bocca al lupo i sobretot, ens ensenyaven a estimar l’òpera. I l’art. Entre tots dos ens encomanaven un entusiasme i una passió tan grans que, tot just acabat el programa, si haguéssim tingut les eines tecnològiques d’ara, hauríem tornat a prémer el play per veure tot el programa una altra vegada. En bucle. Divendres memorables. No sé si va ser arran del programa o ja ho tenien pensat d’abans, però van tenir el gran encert de convertir unes converses seves d’estiu en llibre. Cincs cèntims d’òpera. Un munt d’informació explicada amb to distès i amb la solvència contrastadíssima del professor i erudit Roger Alier. Sempre he pensat que devia ser la persona que sabia més d’òpera; no de Catalunya, no! D’Europa! O vés a saber si del món! A vegades, amb companys d’estudi, fèiem la broma que segur que sabia si el dimecres 7 de febrer de 1860 Rossini va prendre per esmorzar una tassa de cafè o de te verd. Perquè s’ho sabia tot! No sé pas quants cops he tingut el Cinc cèntims entre les mans. L’he llegit del dret i del revés un fotimer de vegades. Mai he seguit l’ordre dels capítols. Segons el compositor o el títol de l’òpera que m’interessa l’obro per la pàgina 35 o la 102. I altres vegades l’obro a l’atzar pel sol fet d’endinsar-me en el món que comparteixen Gorgori i Alier i sentir-me’n part. Coneixement enciclopèdic, bonhomia a raig i un sentit de l’humor molt seu eren el segell de la casa. Marcel Gorgori, quan parlava amb en Roger Alier, traspuava un respecte i una admiració pel professor sense límits. Respecte i admiració que, malgrat no haver tingut la immensa sort d’haver-lo tractat mai en persona, comparteixo. I ara que el professor ens ha deixat, recordo amb un somriure als llavis la vegada que l’atzar va fer que compartíssim fila a la platea del Liceu. Era una Flauta Màgica i tots dos teníem la fila 9. La meva butaca era més aviat cap a la punta i la seva més cap al centre. Quan va arribar el professor, servidora ja estava asseguda, i em vaig aixecar perquè el mestre pogués passar cap a la seva butaca. Reconec que em va fer impressió tenir-lo tan a la vora, però no vaig deixar passar l’ocasió de felicitar-lo i agrair-li la seva immensa feinada per ajudar-nos a descobrir l’òpera i a gaudir-ne. Em va respondre amb un somriure i un gràcies que guardo com un tresor.