La subtil tisora de la censura

Ara que es torna a parlar tant de la censura se’m fa present una confidència de Luis Eduardo Aute, una càlida tarda de juny de fa uns quants anys, abans d’una actuació a El Sielu, convidat al Club de la Cançó per l’amic Oliva. No et fiïs mai dels que van de progre, deia el cantautor. I va explicar com un bon dia, en el curs d’una campanya electoral de les generals, va telefonar-li Alfonso Guerra, aleshores diputat. No es coneixien personalment ni havien parlat mai fins aleshores. Guerra se li va adreçar com un entusiasta admirador seu i de les seves cançons. Tenia els seus discos i havia assistit a recitals seus. A l’alba, quin gran himne!, li va dir. Sabia, a més, que Aute era un artista compromès, simpatitzant de les esquerres. És per això que volien convidar-lo a participar en la festa final de campanya. Aute va agrair-li la invitació, però va declinar participar-hi. Ell se sentia d’esquerres, sí, però al marge dels partits. Per a ell, quan l’esquerra pren el poder deixa de ser d’esquerra. Qüestiones que el nostre partit sigui d’esquerra?, va objectar el veterà polític. Qüestiono que en un estat dominat per la dreta governi qui governi pugui desenvolupar polítiques reals d’esquerra, li va respondre Aute. Contrariat pel refús i la rèplica, l’entusiasta admirador de l’artista no es va poder estar d’etzibar, abans de donar per acabada la conversa: «A veure qui et contractarà a partir d’ara, doncs». Segons Aute, no sempre és fàcil distingir un estirabot d’un advertiment. El fet és que, d’ençà d’aleshores, les contractacions per part d’institucions regentades pels col·legues de partit del senyor Guerra van caure en picat. No puc assegurar que m’hagin censurat, va dir. Simplement van fer com si hagués deixat d’existir.