Espanya sempre té un Puigdemont

La història no es repeteix mai del tot, però forma bucles molt entretinguts. Ara que la investidura d’un president espanyol depèn una altra vegada dels nacionalistes catalans, i particularment dels més irredempts, fa gràcia recordar com va néixer i morir el primer intent català d’un d’estatut d’autonomia «integral». Francesc Cambó va llançar el 1917 una campanya per l’Estatut convocant a Barcelona una assemblea de parlamentaris favorables a l’autogovern català, iniciativa que, naturalment, va ser bombardejada amb les pestes habituals. Van acudir a la trobada de Barcelona els diputats de la Lliga, els republicans, els reformistes... i Pablo Iglesias en persona, el fundador del PSOE, que va tenir l’honor de ser detingut per la policia juntament amb tots els altres separatistes perillosos. Començava així una iniciativa que va generar grans manifestacions en contra a Madrid i el tancament de totes les diputacions de Castella, revoltades. Al llarg de la campanya, policies i parapolicies van causar tres morts, dos catalanistes i una vianant. Al final, Romanones, llavors president, ho va tallar el 1919 tancant el Congrés amb l’excusa que la violència obrera s’havia descontrolat a Barcelona. Fracassava una iniciativa catalanista i, amb el seu fracàs, acabaria caient un govern, com tantes altres vegades. Romanones va dir: «no hi ha un minut que no ens haguem d’ocupar de Catalunya; si totes les regions fossin com Catalunya, Espanya no es podria governar». Doncs mira; un segle després, ja hi tornem a ser. O hi ha més autogovern, o no hi ha Govern. I Espanya no n’aprèn. En comptes de resoldre el conflicte, es manté addicta a l’adrenalina que li injecta el Cambó o el Puigdemont de torn. Salvant les distàncies, és clar.