Faig cara d’histèrica?

Alba Díaz

Alba Díaz

Tinc un hobby bastant curiós. M’agrada desgranar paraules: conèixer el seu origen per entendre’n el significat actual. Vaja, soc una fanàtica de l’etimologia (tot i que de fanatisme ja en parlarem més endavant). En poso un exemple: fa poc vaig descobrir que el mot histèria, del grec «hystera», significa úter. El terme era designat pels doctors del segle XIX com un desordre mental femení que era diagnosticat quan les dones patien una crisi nerviosa o expressaven un excés incontrolat d’emoció. Es creia que aquesta condició estava causada per la disfunció de l’úter (vet aquí l’origen de la paraula). La cura d’aquesta patologia, de fet, era força curiosa. Quan «els símptomes» apareixien, la pacient afectada era assistida per una llevadora, que l’ajudava a arribar al «paroxisme» per desfer-se de la malaltia. O, en altres paraules, la solució a la histèria era la masturbació assistida. Però vaja, aquest no és el camí que han d’emprendre aquestes línies.

El quid de la qüestió és que el mot segueix tenint avui dia la mateixa correlació amb el sexe femení que en el moment en què es va definir. Una cosa sempre ha anat lligada a l’altra, per desgràcia. I d’això, ja fa molts anys! La histèria s’ha consolidat com una condició gairebé innata de la dona. En especial, l’adjectiu s’ha atribuït repetidament al llarg de la història a un col·lectiu en concret: les denominades «fangirls».

Des de la Beatlemania, passant pel descobriment de grans estrelles del pop juvenil com Justin Bieber o One Direction fins a la irrupció de les bandes de K-Pop, les adolescents (i no tan adolescents) que han tingut la seva etapa «fangirl» han hagut de créixer en un món on les paraules «histèrica», «psicòpata», «boja» i «obsessa» han estat utilitzades per descriure l’entusiasme que mostren envers el seu artista preferit.

Una bateria d’adjectius despectius que no han hagut de sentir tots aquells nens que, com el meu germà, pare, tiet o cosí, han crescut sent seguidors «apassionats» i «entregats» d’un equip de futbol. De fet, ser fan de Messi a ser-ho de Taylor Swift hi va un bon tros. O això m’acostumen a dir. Francament, el fanatisme desenfrenat que desprenen els homes durant la retransmissió d’un partit no em sembla tan dissemblant a aquell que comparteix una noia quan veu per primera vegada la diva del pop en concert o l’emoció d’aquella senyora de mitjana edat que va al cine vestida de rosa de cap a peus per rememorar un dels referents de la seva infància. Qui sap, potser serà una qüestió de perspectives...O ja posats, siguem clars: una plantofada més del patriarcat.