Humans parlant amb peluts

A Catalunya hi ha més gossos (censats) que infants. La seva entrada als pisos com a nou hàbit, imitat per tants, transforma els comportaments cívics irreversiblement. Si hi incloem els gats i ens fixem en cert estrat social (classe mitjana real o aparent), tenir una mascota s’ha convertit en un fenomen social, el centre de la vida de molts. S’han alterat rols relacionals de forma definitiva a Occident. Mentre a llocs d’Orient com a Corea del Sud encara se’ls mengen.

La derivada més curiosa és la seva (fingida i forçada) humanització a partir de com els seus propietaris interactuen (i viatgen) amb ells. Caldrà anar pensant a trobar noves paraules per denominar el propietari d’un, una evolució nominal de company gos o col·lega gat.

Aquesta època de l’any és ideal per fer-ne un estudi de camp. En llocs públics com terminals d’aeroports o zones comuns d’hotels assisteixo involuntari a converses absurdes. En qualsevol idioma, homes o dones de mitjana edat, vestits amb samarretes de colors pàl·lids plens d’anagrames, pantaló curt i lluentons o braçalets tèxtils als canells, comenten l’actualitat del dia o els detalls del viatge. Ho fan adreçant-se directament a un petaner de les races minúscules de moda com un Boston Terrier o un Bulldog francès. Hi parlen de l’actualitat del dia o dels detalls del viatge a punt d’emprendre. Un treu el cap per l’obertura d’una bossa de la marca LV per a bèsties. Mira el seu interlocutor (no es pot dir «escoltar» malgrat qui li parla no ho assumeix) amb aquella cara típica de ca atònit. Desconeix si aquella salmòdia acabarà amb una moixaina o una galeta canina, les dues coses realment importants per a ell. Encara no sap el seu càstig: passarà tancat a dins d’aquella cabassa les properes cinc o sis hores.

Procedeixo d’un món menestral on els animals eren respectats i valorats per les seves capacitats pràctiques. Alguna vegada els queia algun clatellot com a la canalla de fa uns decennis. Tots tenien una funció: el gos guardava la casa, la cadernera l’alegrava amb el seu cant i el gat mantenia les rates a ratlla. Convivien i també feien companyia a l’àvia mentre feia mitja, però ningú els demanava les seves preferències per sopar ni eren informats sobre si era temps de sembrar, regar o veremar.

Venen més propostes sense mesura. Passejant pel Madrid burgès he vist cotxets adaptats al transport de bèsties sanes. Preferirien córrer lliures en lloc d’ocupar el rol d’un infant a la ment esvaïda de qui l’empeny parlant-li pel seu nom amb frases depurades. Aviat es podrà portar el gos a la feina. Qui s’hi mostri en contra se’l tractarà d’asocial i retrògrad. Hi ha casos documentats de divorcis en els quals els contendents demanaven la custòdia compartida d’un quisso. Al Brasil hi ha clíniques veterinàries gratuïtes per a persones pobres amb mascota. Un grup d’animalistes ho està començant a reclamar, desconec si al Ministeri de Sanitat, el de Serveis Socials o el de Ramaderia. Per pensar-hi mentre esquivem les cada dia més abundants cagades als carrers.