Noms i cognoms al canyissar

Ja està! Els manresans hem acabat de pagar els 14.811.756 euros, que són tants com 2.464.468.833,816 de pessetes (dos mil quatre-cents seixanta-quatre milions quatre-cents seixanta-vuit mil vuit-centes trenta-tres pessetes, amb xavalla) que ens ha costat el canyissar de les Saleses, gràcies a la gestió que van fer tècnics i polítics responsables de les àrees d’urbanisme i assessorament jurídic de l’Ajuntament a començaments del 2000. El 2006 es va iniciar el viacrucis judicial, però ca!, eren anys de bonança econòmica que anunciaven creixements per sobre dels 100.000 habitants. Institucions del país i sectors socioeconòmics aplaudien la col·laboració publicoprivada Ajuntament-Caixa Manresa-empresariat local que projectava un futur assolible i creïble per a la ciutat. Manresa estava de moda: caixa d’estalvis pròpia, un equip a l’elit del bàsquet estatal, un empresariat emprenedor, un teixit industrial consolidat després de la crisi del tèxtil, i, fins i tot –mal m’està dir-ho–, un diari líder al territori. Manresa anava de veres, amb trobada periòdica d’ambaixadors locals a la capital barcelonina (consellers, directors generals, gerents, caps de gabinet, emprenedors culturals), que simbolitzava el talent i la potència de la Catalunya central. Fins que la crisi mundial ho va arrossegar tot: projectes, capacitat resolutiva, indústria, lideratge econòmic i polític... Ensulsiada total, menys al canyissar. Els propietaris d’aquell talús van fer el negoci del segle gràcies a sentències judicials que els responsables (polítics i tècnics) municipals no van saber o poder tombar. El cert és que la judicatura ens té acostumats a la seva singularitat, però crida poderosament l’atenció que fos en aquell període de vaques grasses i prepotència que Manresa acumulés conflictes milionaris en matèria urbanística: edifici de la plaça Bages salvat in extremis arran d’una llicència mal concedida; l’increïble serial del parc Vila Closes; el negoci d’en Robert amb les cabres amb el pàrquing sota la Seu i la concessió d’explotació de la zona blava de la ciutat a l’empresa constructora..., que han costat un dineral a les arques municipals, essencialment proveïdes pels impostos que paguen els manresans. Però el més increïble és que la magnitud del desastre no tingui noms i cognoms a qui exigir responsabilitats per semblant gestió: alguns continuen a la Casa Gran, d’altres són hereus polítics d’aquells gestors, i és recurrent l’esforç a minimitzar-ho, a no voler parlar del que s’ha deixat de fer amb els catorze milions del canyissar. Deuen tenir raó aquells que diuen que a l’empresa privada això no passaria.