Manresa Beach i l’aigua d’aquí

E 1988, a la Manresa Beach de Califòrnia no hi havia ni tan sols un banc o una paperera. L’accés des de la carretera que va a San Francisco (dues hores en cotxe) era molt deficient i l’únic servei disponible era un hotelet desmanegat. La llarga cinta de sorra lluïa verge i solitària, aparentment neta d’interferències humanes. Més al sud, el litoral estava ple de plataformes petrolíferes marines que començaven a rebre una ferma oposició ciutadana, però des de Manresa Beach la indústria petrolífera es veia lluny. Vaig omplir de sorra un potet dels que fèiem servir per portar els rodets fotogràfics i me la vaig emportar de record. En arribar a casa la vaig posar en un potet de vidre. Anys després, vaig observar que la sorra ja no era només sorra; enmig dels grans finíssims s’havien anat formant uns grumolls de quitrà. Algun procés químic feia emergir restes de petroli barrejades amb la sorra, inapreciables a simple vista, i la substituïen. Al cap d’uns anys més, ja no hi havia sorra. Era tot quitrà. Així ha quedat. A finals dels noranta, amb la platja ja molt ben condicionada i amb l’extracció de petroli en ple retrocés, en vaig recollir un altre potet. Aquest continua contenint només sorra.

Aquests dies moltíssima gent passeja o es banya a les platges catalanes, i els que tinguin la sort d’ensopegar un bon dia potser s’admiraran de la netedat de l’aigua i dels tons verdosos que adquireix quan la llum és l’adequada. No s’entusiasmin. Una observació detallada després d’un dia de mar de fons els mostraria un litoral ple de plàstics de totes les mides surant a centímetres de la superfície, molts d’ells inapreciables a simple vista. Si agafem sorra de la platja i la posem en un potet, d’aquí a cinc o deu anys potser ens hi trobarem una bossa del súper.