En blanc i negre

Dos canals: La 1 i La 2. Directísimo amb José María Iñigo i l’Uri Geller doblegant culleres amb la ment. El corral de la Pacheca. Toros i flamenc. Dissabtes de ser d’hora a casa perquè feien Eurovisió. Buidor als carrers i audiències milionàries. Si fa no fa, com ara quan hi ha Champions. Tot això em venia al cap mentre mirava La Verbena de la Paloma al Teatre Edp de la Gran Vía de Madrid. No havia vist mai cap sarsuela sencera i, encara menys, en directe. I és que és veritat que és un gènere molt castís. I, sincerament: em feia molta mandra. Prejudicis propiciats pel context social i polític. Em ve a la memòria, quan em preparava les oposicions per a professora de música d’institut, que hi havia tot un tema dedicat a la sarsuela i el género chico. També hi havia el 60 – me’n recordo perfectament– dedicat al flamenc. BOE de 1993. Era una llista de 70 temes i com que no tenia temps de preparar-los tots, vaig haver de fer-ne una tria, i aquests me’ls vaig saltar. Conclusió: poca cosa sé de tot plegat. I el que és pitjor: poques ganes de saber-ne. Però ara que ja m’he fet una mica més gran, vaig pensar que Madrid i sarsuela són indestriables. I que valia la pena treure una entrada per veure un dels títols més emblemàtics del gènere. L’argument em va semblar trasnochado, fent servir una paraula molt seva. Ple de micromasclismes, com diu la meva filla. Bromes sexuals suposadament picantones i la gelosia com a prova màxima d’amor. Dones que busquen casar-se i, si pot ser, amb homes rics. I homes que busquen una noieta per presumir davant dels amics. El LGTBIQ+ encara no existia. Vull dir que és clar que existia, però encara no ho sabíem. I n’hi ha que encara no ho volen saber. Música i lletra: miralls d’una altra època. I vaig pensar en VOX, però això ja són figues d’un altre paner. Pel meu gust, massa xerrameca, però la partitura de Tomàs Bretón és molt bonica. Em van agradar especialment els números on surtien tota la colla. Llàstima que la música fos enllaunada. Buf! Hi havia moments que els cantants anaven per un cantó i l’acompanyament per un altre. Quin patir! Però el pitjor és que l’acompanyament no acompanyava. No hi havia ànima. Els del so premiem la tecla del play i els intèrprets hi cantaven a sobre. Tant se val si el cant i l’emoció del moment reclamaven un ritardando o un diminuendo. La música impassible tirava endavant; a pinyó fix. Segons em va dir un dels xicots que es cuidava del so, el motiu de cantar sobre música prèviament enregistrada era per qüestions de disponibilitat de l’orquestra. Que els músics no podien ser a tot arreu, em va venir a dir. No em va convèncer del tot. També hi deu tenir a veure el pressupost, suposo. La sala no era plena, però no sé si pot ser un argument per saber del cert l’acollida de la sarsuela per part del públic d’ara. Diria que no, perquè he entrat al web del Kursaal i, d’entrada de platea, per veure La Revoltosa, el diumenge 27 d’agost, no en queda ni una. Roda el món i torna al Born. Hi aniré. Encara que sigui a l’amfiteatre!