Sol de soledat

És la primera vegada que ha dormit sola. A les cases d’abans sempre hi havia algú a l’altra habitació. Una àvia, un tiet, una germana gran. La porta del carrer era literalment oberta i tot sovint hi havia visites de cortesia. Entrava un conegut per saludar, per saber com anava tot i, entre converses i somriures, el capvespre els queia al damunt i es feia l’hora de sopar. El convidat feia el gest d’aixecar-se per marxar però, com si es tractés d’una obra de teatre, tothom interpretava el paper assignat. Un deia que no volia molestar, des de la cuina cridaven que no digués ximpleries, que era benvingut. Algú posava un plat més a taula i algú altre anava a buscar una cadira. Compartien porró, pa amb tomàquet i mongeta tendra i patata fins que arribava el cansament. La meva àvia deia que on menjaven dos, menjaven tres.

Per estar sola calia tancar-se en una estança pròpia, prou discreta i amagada perquè ningú la trobés, però sovint la reclamaven i la soledat s’esvaïa. Després va arribar ell i més tard les criatures, i després les criatures de les criatures. Estar sola va deixar de ser una necessitat. Les necessitats dels altres eren prioritàries. Fins i tot quan anava a treballar feia el camí d’anada i tornada amb una companya de feina amb qui compartia confidències al llarg de les dues tandes de deu minuts que durava el recorregut. Sempre en companyia. I avui, quan apaga el llum de l’habitació, només sent la seva respiració, tanca els ulls i descansa.

La soledat és un estat amarat de melangia i llibertat, la busca qui no la té i la defuig qui li sobra. Veig la corrua de llumetes que creuen el cel i que no són ni estrelles ni senyals del més enllà sinó els satèl·lits Starlink de l’Elon Musk, que han de millorar la cobertura d’Internet al planeta. Passen de pressa, com vagons de tren, i avalen la meva hipòtesi que cada vegada és més difícil trobar llocs per estar-s’hi, només per estar-s’hi. Per això, em reconforta haver pogut quedar-me una estona sota la figuera que va plantar algú en un marge d’aquest camp quiet i enrossit pel sol d’agost, sol de soledat. Cullo amb delicadesa les figues més madures, n’hi deixo les petites i en tasto les picades pels ocells, que són les més dolces. El fullam em frega mans i braços i em provoca una coïssor intensa. Poso un parell de fulles al cul de cistell com em van ensenyar i es fan presents la llum, la terra, la vida que m’ha precedit i els records propis i els heretats. Com si formés part de tot, en menjo el que em van donar i m’hi sento en deute. He de tornar alguna cosa, i no sé ben bé quina, a algú, i no sé ben bé a qui.