Del cor al marcapassos de la ciutat

Joan Barbé

Joan Barbé

La ciutat és a punt de despertar-se del somni d’estiu, d’aquí a quatre dies comptats Manresa enceta la festa major i trepitjarem massivament els carrers per omplir-los de gresca, com si no hi hagués un demà. Desprès de molts anys de viure intensament la festa, i alguns d’organitzar-la fa un parell de dècades, he arribat a la conclusió que aquesta necessitat de disbauxa, sense parar fins a deixar la samarreta penjada als filats pirotècnics de la plaça Major la darrera nit del Correfoc, és per arribar esgotats al retorn a la normalitat i veure el que ens espanta amb una copa de més que, com deia Groucho Marx, és com el món mira els problemes.

La disbauxa ens tornarà a reconciliar amb la realitat manresana que amb la somnolència estiuenca hem anat veient amb molta calma, relaxats sota els efluvis de l’aire condicionat i mirant-ho tot des de les xarxes socials, però tard o d’hora ens ho hem de trobar de cara; vull dir tot això que hem anat llegint, no diré que a vegades exagerat, però que no ens ha agradat.

Que ha estat el més comentat aquests darrers dies, de la ciutat que hem vist ajaguts al sofà i ens han mostrat per la pantalleta?; doncs segons les estadístiques dels visionats digitals d’aquest diari, per exemple que Manresa segueix sent la ciutat amb més banyes de l’Estat, una estadística que potser té alguna cosa a veure amb les infidelitats polítiques; però deixant de banda la frivolitat, angoixa i accelera el ritme cardíac que el safareig s’hagi centrat en què som la ciutat gran del país amb la menor taxa de població activa, la que té més percentatge de nounats de mares estrangeres, la que ha duplicat els problemes d’habitatge o ha superat records de persones ateses i diners destinats als serveis socials, de les que ha perdut més PIB per habitant situant-nos en llocs de descens a la classificació general, la que augmenta de forma preocupant la llista d’usuaris del banc d’aliments, o la que no acaba de rebre solucions per posar remei a les deficients vies de comunicació entre el cor i la resta de la nació, que en termes mèdics voldria dir perill d’infart.

Els que comencem a tenir una edat recordem aquells eslògans que havíem arribat a portar amb un adhesiu al cotxe, com el de «Manresa Cor de Catalunya», o aquell altre de «El cor que batega», potser fa temps ens van posar un marcapassos i no ho sabíem però a la vista del que ens trobarem després de la festa, és evident que la nostra cardiologia promocional comença a fallar. Ens cal, més que una campanya publicitària urgent, deixar-nos estar d’osties del cor i començar a actuar amb el cap, o la postal anirà passant del color que no acaba de ser emergent, al gris decadent. Bona festa major i que la gresca ens carregui les piles a tots plegats, ens caldrà.