Amb un violoncel i una batuta

Endreçar. Quina mandra. I procrastines i procrastines –quina paraula més lletja– fins que t’hi poses. Partitures velles barrejades amb altres de noves; articles de diari que no recordes perquè els vas retallar; alguna radiografia vella; receptes per fer amb la Thermomix i exercicis de mates de sisè arrugats i sense corregir. Un desordre total i absolut sumat a uns prestatges de llibres que tampoc es queden curts. De tot i força. Uns a sobre dels altres. Contes, novel·les, còmics i manuals de disciplines diverses. I anem fent piles. Aquest d’endevinalles pel Gil i el Jan; aquests pel Miqui –l’amic de la llibreria Papasseit del carrer Barcelona– i aquests al biblioniu de la plaça Catalunya. I mentre la música et fa companyia, entremig d’aquest mar de confusió literària et trobes Catalans universals d’Enric Ripoll amb pròleg d’Avel·lí Artís-Gener. A la contraportada hi diu Caixa d’Estalvis de Barcelona. Testimoni de l’època gloriosa de quan les caixes regalaven llibres. La portada és de Fernando Fernández i hi surten els tretze catalans universals protagonistes. L’oftalmòleg Ignasi Barraquer, el pintor Joan Miró, el pallasso Charlie Rivel i l’escriptor Salvador Espriu, entre d’altres. Només una dona: la soprano Montserrat Caballé. De tretze, una. Era el 1980. Però el que m’ha fet gràcia és que m’hagi vingut a parar a les mans precisament aquest agost, quan cinc presidents de la Generalitat es van trobar a Prada de Conflent convidats per la Universitat Catalana d’Estiu per commemorar els 50 anys de la mort de Pau Casals. Bona excusa per aturar l’endreça i capbussar-me en la troballa. I penso que ja tinc matèria per algunes classes del primer trimestre. El prestigiós violoncel·lista va morir el 22 d’octubre de 1973 a San Juan de Puerto Rico. Potser li podríem fer alguna mena de modest i humil homenatge amb els alumnes de l’insti. Miro el calendari i veig que aquest any cau en diumenge. Si ens decidim, l’haurem de fer el divendres abans. Hi ha tantes coses a dir i a explicar de Pau Casals que ni dedicant-hi totes les classes de tot el curs en tindríem prou. En trio una. Disset de juliol del 36. Assaig al Palau de la Música de la 9a de Beethoven amb la seva orquestra i l’Orfeó Gracienc. A mig fer, arriba un emissari de la Generalitat avisant que hi ha trets al carrer i que han de suspendre l’assaig. Abans de marxar cadascú a casa seva amb l’ai al cor, el Mestre, els proposa tocar la simfonia sencera. No saben quan es podran tornar a trobar ni si es retrobaran mai més però abans d’acomiadar-se, i malgrat els mals presagis, la música de Beethoven esdevé un missatge de pau i esperança. Interpreten el que és avui l’himne de la Unió Europea. Nosaltres el tocarem a l’aula amb la flauta dolça. Un cant a la fraternitat entre pobles. I aprendrem que El cant dels ocells és una cançó tradicional catalana. Que no en sabem el compositor, però que Casals no desaprofitava cap ocasió d’interpretar-la, davant de públics de tota mena, com a testimoni de la seva catalanitat i la seva lluita per la pau. Pau Casals: al top ten dels catalans universals.