Rubiales ens retrata: som així

El que ha convertit Rubiales en una bomba atòmica no és estrictament el petó imposat, sinó tot el que ha dit i fet després, agreujant-ho una vegada i una altra, des del dia que va insultar públicament els que el criticaven fins al discurs en què va fer un compendi integral del masclisme més abominable. I com en qualsevol explosió nuclear, el pitjor és la radiació tòxica que ha escampat.

La radioactivitat ens està projectant en cinemascope la xarxa clientelar d’amics, coneguts, assalariats, comprats, venuts i pringats que componen el món de les federacions de futbol, una piràmide tenebrosa que mou centenars de milions i que ara s’exhibeix com un putiferi esplendorós. I encara pitjor: estem contemplant en viu i en directe una radiografia general de la conducta humana. Hem vist Rubiales aplaudit per una audiència submisa que defensava la paga amb el cul apretat, i hem vist com alguns dels aplaudidors renegaven de la seva fidelitat poques hores després per intentar salvar-se del linxament mediàtic; hem vist linxadors professionals que ara presumeixen de feministes i fins fa quatre dies haurien defensat Rubiales com a víctima de les feminazis; estem veient futbolistes, homes i dones, que callen i callen i tornen a callar, o que han callat fins que els ha semblat que ja no hi ha perill que l’status quo de Rubiales pugui sobreviure i entorpir en el futur la seva carrera; estem veient com la por mediàtica o econòmica converteix en xaiets tota mena de milhomes, i hem vist molt poca gent alçant la veu i jugant-se la cara sense cap altra motivació que fer el correcte per dignitat. El retrat col·lectiu és devastador. I finalment, el pitjor és que no són així: som així.