La copa del món

Divendres va començar la desena edició de la copa del món de rugbi, aquí mateix, a la república francesa. Si Espanya s’hagués classificat potser n’hauríeu sentit a parlar, però va ser desqualificada per fer trampes amb les alineacions.

Fixeu-vos que he dit la desena edició. Això és així perquè la primera no tingué lloc fins ben avançat el segle XX, l’any 1987. No perquè abans no hi haguessin prou equips o perquè no es juguessin partits internacionals entre països tant allunyats com Austràlia, Sudàfrica, l’Argentina o Irlanda, sinó perquè el concepte de competició internacional no encaixava bé en l’esquema mental del particular món del rugbi, un esport al qual sempre han agradat més les normes no escrites que les estrictament redactades. El torneig de les 5 (ara 6) nacions, per exemple, amb 140 anys de història, va començar a donar trofeu a l’equip guanyador l’any 2006; fins aleshores hom comptava els resultats dels partits, però això no comportava cap reconeixement formal ni encara menys l’entrega ritual d’una copa. No és tan estrany en un esport on està mal vist celebrar un assaig de forma efusiva per considerar-ho una manca de respecte al rival i als propis companys.

Tampoc ha volgut ser mai olímpic, el rugbi. Es va provar l’any 1900 i l’any 1924, a proposta de França, però la manca d’interès dels equips anglosaxons va fer-ne desistir als promotors. Molts anys després, l’any 2016, la pilota en forma de meló va tornar als jocs olímpics, per quedar-s’hi, però amb una modalitat menor, el rugbi a 7.

I encara una altra gran diferència entre aquest i altres esports d’equip de trajectòria semblant. En el rugbi a quinze el professionalisme no es va admetre fins també fa quatre dies, l’any 1995, quan el volum econòmic que generava feu insostenible que els protagonistes, els jugadors, continuessin posant una altra professió a l’alineació de cada partit. Un incís: parlo de rugbi a quinze perquè també n’hi ha a tretze, una escissió de principi del 1900 a causa, precisament, de la discussió sobre la remuneració als jugadors. El tretzisme és una modalitat molt menys estesa a escala mundial però encara viva en determinats llocs del món (el nord d’Anglaterra, Austràlia o la Catalunya Nord) que explica, per exemple, que a Perpinyà hi hagi dos equips de rugbi de primer nivell, l’USAP (XV) i els Dragons (XIII).

El rugbi, en definitiva, ha anat perdent part de la seva idiosincràsia i ha anat adoptant formes i característiques més estandarditzades i televisives. La més recent, l’admissió de camps d’herba artificial que eliminen el factor terreny i els mítics partits marrons en un camp enfangat.

El que el rugbi no ha perdut i no crec que perdi mai és la idea sagrada que es tracta només d’un joc, d’una festa, on els contrincants (i l’àrbitre!) són amics amb qui després compartiràs un menjar i uns beures al tercer temps i on a les grades les aficions dels diferents equips es barregen fraternalment amb un got a la mà, que no és llimonada.