Us voldria demanar un favor

De la política se’n pot viure de dues maneres: ocupant un càrrec de responsabilitat, d’aquells que comporten força maldecaps i bastantes obligacions, o vivint de la rifeta a l’ombra d’algun partit, prement un botó, fent la gara-gara o combregant amb rodes de molí quan faci falta. Són coses que tots sabem. O les intuïm. I ens imaginem que n’hi ha d’haver molts que van fent la viu-viu cobrant uns sous d’escàndol. Però quan ho llegim concretat en noms i en xifres, se’ns remou una cosa per dins i ens preguntem com pot ser que encara n’hi hagi tants que es puguin deixar entabanar pels seus discursos.

Fa unes setmanes aquest mateix diari explicava el cas de nou polítics de la Catalunya Central que havien estat col·locats pels seus partits com a assessors a la Diputació, cobrant sous d’entre 4.000 i 5.000 euros al mes, per fer encara no se sap ben bé què. Són, a petita escala, una rèplica d’aquells altres peixos més grossos que un cop acabada la seva vida política utilitzen les famoses «portes giratòries» per ocupar un càrrec al consell d’administració d’alguna gran empresa, amb unes retribucions immorals. I vet aquí que poc després d’haver-se publicat allò, a La Vanguardia de fa dos diumenges hi vaig llegir una crida de Càritas on deia: «Noia jove que viu en una habitació de relloguer. Durant el mes de juliol va treballar quinze dies a un restaurant. Ara no treballa, però a mitjan setembre començarà una feina de neteja d’apartaments turístics. Fins que no cobri el primer salari necessita 200 euros per pagar l’habitació on viu». No vaig poder evitar comparar els dos casos, els 4.000 o 5.000 euros mensuals que cobraran aquells que viuran del mannà del partit amb l’esquena reta, i les penúries d’aquella noia que haurà de doblegar la seva fins a l’artrosi per sobreviure amb un sou de misèria. I vaig pensar també inevitablement en les vegades que aquells afortunats del PSC, del PP, d’Esquerra, de Junts i d’En Comú Podem, deurien haver pronunciat les paraules «solidaritat», «empatia», «justícia»... i, sobretot, «dignitat», que és una que alguns fan anar com l’aigua i que practiquen ben poc.

Dit això, el que us volia demanar per favor era que llegíssiu l’article que Xavier Gual va publicar a Regió7 el 5 d’agost. Es titula «Menjadora per a elefants» i el podeu trobar fàcilment a internet. És d’antologia i hauria de passar de mà en mà. Després de llegir-lo es fa més difícil empassar-se la verborrea dels que viuen com reis (i reines) d’inflar-nos el cap i vendre’ns fum.