El camí ignasià, certeses a peu de ruta

Els dos darrers estius he dedicat una part de les vacances a fer treball de camp a l’entorn físic del camí que va fer Ignasi de Loiola des d’Azpeitia fins a Manresa.

Sentia una gran curiositat, fins i tot necessitat, de viure i conèixer de primera mà «allò» que portàvem anys treballant i explicant... des del despatx, les sales de reunions i les rodes de premsa.

Aquesta tasca en directe m’ha portat a fer aquest article, remarcant algunes certeses que la proposta ofereix i l’incert futur que li espera si no es fan determinats passos durant els propers mesos/anys.

El producte existeix.

I no només existeix sinó que puc afirmar amb rotunditat que és un gran producte.

Set-cents quilòmetres, vint-i-set etapes, una senyalització correcta (en alguns trams fins i tot immillorable), allotjament i manduca ben resolts, entorn patrimonial, paisatgístic i gastronòmic/cultural de primer nivell... fan d’aquesta ruta una magnífica proposta pels amants de les caminades o bicicletades per etapes, ninxo de mercat molt potent als mercats europeu i americà.

El resum és que el producte no falla ni decep. S’ha fet molt bona feina, encara insuficient però indiscutiblement bona.

Tenim un monstre al costat.

El camí ignasià és en bona mesura el Camino de Santiago, però en sentit invers, com inverses són les respostes populars a l’un i a l’altra. Estratosfèrica en el primer cas, modestíssima en el segon, que és el que arriba a Manresa. La bona notícia és que el mercat existeix, l’interès per aquest tipus de producte hi és. La dolenta és que el pastís se’l menja gairebé exclusivament «l’altre camí».

L’operació d’estat que als anys setanta va fer el govern espanyol del moment i que va suposar l’enlairament definiu d’una ruta mil·lenària cal fer-se ara a nivell de les cinc CCAA per on passa la nostra ruta, novament amb el paraigua –i els recursos– de l’Estat espanyol. Les coses són com són i si es vol jugar a primera divisió cal pagar alguns peatges.

Ens manca el fet singular.

No voldria ser aixafaguitarres, però el camí ignasià necessita quelcom més que no sigui el relat actual de camí espiritual i de transformació. Aquest relat és bo, de fet molt bo. Però no suficient. Sense renegar gens ni mica del component d’espiritualitat (religiosa o laica) del «nostre» camí calen altres elements diferencials i d’atractivitat, com per exemple el mateix nom. Ja em sap greu haver d’admetre això a aquestes alçades... però parlar de Camino als anglòfons i als castellanoparlants (la majoria d’usuaris potencials d’aquesta ruta) és parlar del que acaba a Santiago i no pas a Manresa.

Ho sento: La senda de Ignacio o Nacho’s Way, permeteu-me la broma.

Falta coneixença (i comercialització).

Tenim un producte molt bo... que no coneix ningú. O que coneix bàsicament el món jesuític, gràcies a l’excel·lent tasca que ha fet i fa la pròpia CdJ. I això no és suficient. No ens podem permetre gaudir d’un bon producte i tenir-lo amagat.

El lideratge l’ha de posar Manresa, com a principal beneficiari del producte, i el suport i complicitat li han de posar tots els agents, públics i privats, de les poblacions i administracions de les 5 CCAA per on passa, en la mesura que elles rebran també –ni que sigui en menor mesura– els beneficis del desenvolupament d’aquest producte. I el ciment que ha de relligar aquesta col·laboració és la possibilitat real d’accedir a uns recursos econòmics importants de la mà dels NGEU.

Hi som a temps, encara, però no val a badar en un món competitiu on se cerquen productes com el nostre, interessant i potent, però en cap cas exclusiu.