Ara poden no parlar en català

No entenc gaire la rotunditat amb què molts indepes afirmen que això de parlar en català al Congrés no serveix de res. Sí, el més important ens ho juguem a Catalunya: que els catalanoparlants l’utilitzem a tot arreu i què tots els joves surtin de l’escola capacitats per parlar en català còmodament. A hores d’ara això no s’està aconseguint i estem perdent un temps crucial. Tanmateix, el català al Congrés incidirà en dues coses no tan decisives però també importants: afegirà prestigi a una llengua que n’està perdent i farà pedagogia entre l’opinió pública espanyola, que al capdavall és el gran tribunal demoscòpic i electoral que dicta sentència sobre el que un govern es pot atrevir a fer.

Que l’espanyolisme s’hagi hagut de menjar amb patates els pinganillos, que han estat sempre una de les obsessions dels catalanofòbics és un fet revolucionari, històric. La voluntat de poder actua en el PSOE com una força autotrasformadora de dimensions insondables quan hi ha en joc la Moncloa. L’Espanya que ha volgut durant un segle i mig el catalanisme polític va fer ahir un gran progrés. Paradoxalment, el fa en un moment en què una bona part del catalanisme, fart, ha deixat de creure-hi i ja vol una altra cosa. Però és igualment un gran progrés. I amb el nou dret arriba una nova responsabilitat. Podent parlar en català, els diputats adquireixen, també, la possibilitat de decidir no parlar-lo. Fins ara no la tenien. Si utilitzen principalment el castellà per facilitar que el seu tall de veu surti a les teles espanyoles, o per la típica inèrcia de parlant minoritzat, el que aconseguiran és projectar la idea que, en realitat, ni ho volien tant ni era tant important. I això sí que seria un bumerang aquí i allà.