Catalanòfobs per la independència

L’existència de l’independentisme no és condició suficient per a la independència però sí que és condició necessària. Sense un extens moviment popular que treballi activament per la plena sobirania és improbable que aquesta s’aconsegueixi contra un Estat que no en té cap ganes. Per això es pot donar la paradoxa que un govern espanyol com el que constituirien PP i Vox sigui una benedicció a llarg termini per a la causa, en la mesura que alimenta les ànsies de separació. En canvi, un govern que donés resposta els greuges catalans, amb un tracte econòmic just i respectant la identitat i l’autogovern, podria conduir a una desactivació dels moviments reivindicatius i la seva conversió en agrupacions culturals que organitzessin recreacions del 1714 amb assistència de ministres. En aquesta situació podria donar-se el cas que el catalanisme, evolucionat cap a un simple regionalisme, renunciés a aprofitar un hipotètic moment de crisi aguda de l’Estat espanyol i decidís fins i tot auxiliar-lo.

Per això la presència normalitzada del català a la tribuna del Congrés és bona per a la unitat d’Espanya, mentre que la catalanofòbia de l’espanyolisme que rebutja frontalment la novetat és dolenta per a la unitat del Regne i és positiva per a la causa de la república catalana. Si fa uns anys eren Alfonso Guerra i Rodríguez Ibarra els qui encenien els ànims, ara ho són Isabel Díaz Ayuso, Cuca Gamarra i companyia –de Vox, incapaç ni tant sols d’escoltar un socialista parlant gallec, ja no cal ni parlar-ne. L’expectativa que arribin al govern els que fan burla de la llengua i ridiculitzen el pinganillo alimenta les ganes de fotre el camp. El compliment del teorema Forcadell, segons el qual en els moments més baixos de l’independentisme l’Estat el reanima amb alguna decisió especialment irritant, no garanteix l’assoliment de l’objectiu final del moviment, però li dona un impuls suficient per mantenir l’esperança, per improbable que es presenti en la freda correlació de forces.