Un món de groc descolorit

Al’estudi atrotinadíssim on pintava, el meu avi hi tenia penjada una fullola amb una pinzellada dels colors principals que utilitzava i el nom escrit amb llapis al costat. De petit, aquells noms em semblaven impressionants, i encara em resulten molt evocadors. En particular, tres: blau de Prússia, blau cobalt i groc de cadmi. Mai no vaig saber per què es deien així i què era el cadmi. Fins ara, que he descobert que el groc de cadmi és el causant d’una mena d’aluminosi en moltes obres mestres.

El cadmi es un mineral blanc, no gaire abundant, que es troba barrejat amb zinc. Si se n’obté el sulfur i es combina amb sulfur de zinc, tens el necessari per començar a pintar coses grogues. Ho varen descobrir els alemanys a la primeria del XIX. Des de llavors és un producte usual al mercat de les pintures fabricat per moltes marques. I sempre s’ha sabut que és tòxic; el que no se sabia és que genera un problema que es comú a moltes obres que inclouen des de Picasso fins a Matisse i que ara s’ha descobert que arriben fins al Miró dels anys setantes. Resulta que, en les poques dècades que han passat des de llavors, als àtoms dels dos sulfurs ja els ha entrat una angúnia depressiva que fa que es trenquin per dins i perdin la brillantor i la transparència que tant distingeixen el món mironià. O sigui que, com passa amb els girasols de Van Gogh o amb el groc de la versió més coneguda dels crits de Munch, els colors que veiem ara ja no són els que hi van posar els autors, com passa amb les pintures realment antigues. I el dilema serà: ¿convé repintar els grocs dels contemporanis, o l’evolució de la pintura forma part de l’obra? ¿Hem de salvar els grocs divins de Miró, o deixem que el món sigui una mica més trist?