El català fa fora el llop

Ja és veritat, ja que tot plegat respon a l’interès polític dels que volen mantenir cadira i estatus. Ja és veritat, ja que l’amnistia i la independència encara estan per veure i creure, però tampoc cal flagel·lar-se ni menysprear la satisfacció que ha provocat sentir el català, l’occità, l’èuscar i el gallec com a llengües d’expressió normal al Congrés de Diputats, després de gairebé cinquanta anys d’anomalia democràtica que només necessitava decisió política per corregir-la. Podríem fer broma dient que parlant català hem fet fora el llop, o témer per les hipotètiques renúncies que s’hagin hagut de fer per aconseguir la fita, però allò que hauria de preocupar de debò la societat catalana i espanyola és saber on deuen tenir enquistat el sentiment anticatalà aquells que se senten tan i tan agreujats? Ells, que tenen exèrcit, policies, jutges, ibex, mitjans de comunicació, l’estat profund, les clavegueres patriòtiques i una població catalonòfoba abduïda pel seu relat fals, per l’odi que se’ls menja l’enteniment ¿no entenen, ni poden acceptar que la nostra llengua és on es fonamenta la nostra força, i que precisament ara podem utilitzar-la pacíficament amb els vots dels nostres diputats escollits democràticament? Que no van enviar els piolins per fer-se valer? Que no van corejar sota direcció reial l’«a por ellos!» que va entusiasmar empresaris, banquers, aficions esportives i ciutadania en general? Que no utilitzen la repressió policial per acovardir la dissidència? Que no es valen del poder judicial per imposar via penal la unitat de la seva pàtria? Doncs, escoltin, sense gota de la seva violència i només determinació, la que encomana una llengua que és senyal d’identitat, n’hi ha hagut prou per fer un modest ensenyament de comportaments democràtics: tan simple com decidir i votar. La resta, els interessos partidistes, els pactes inconfessables, les pressions, el soroll mediàtic i el roc a la faixa són pràctiques tan velles i vergonyants que no es poden comptabilitzar en els actius de la democràcia. Ni són per presumir-ne. Contràriament, d’aquesta lliçó l’independentisme tunejat, l’autèntic, l’orfe d’alternatives i el desencisat hauria d’haver après que hi ha oportunitats que cal saber aprofitar per avançar i que és urgent començar a corregir comportaments que entorpeixen la marxa: desunió, enfrontament ideològic, visceralitat a les xarxes fan inconcebible l’objectiu que tothom diu que és comú. Com se superarà aquest antagonisme irracional? Què s’ha de fer i qui començarà a treballar per corregir-lo? O és que serà per sempre viure així, entre insults i desqualificacions... en català?