Deixeu el padró en pau

El padró és un simple registre d’habitants. Serveix perquè els ajuntaments sàpiguen qui viu al municipi i perquè les persones puguem acreditar el domicili. Per tramitar el padró cal dur alguna mena de document demostratiu, però no sempre el títol de propietat o el contracte de lloguer estan a nom de la persona que sol·licita el padró, perquè hi ha molta gent que viu en un pis o casa que està a nom dels seu pare o mare, d’un altre familiar, de la parella, d’un amic o d’una empresa o entitat, fins i tot. Quan això passa, i passa molt sovint, cal portar un document signat per la persona titular de l’habitatge donant fe de que efectivament aquell nen o nena, senyor o senyora viu en aquell domicili. Però també pot passar que la persona no pugui aportar aquest document acreditatiu, perquè el titular no vol o no sap fer-l’hi, perquè hi viu sense permís o perquè l’espai no té cèdula d’habitabilitat (una barraca, una cova, un garatge, un magatzem, el carrer...). Molts d’aquests casos comporten o denoten problemàtiques diverses, vinculades gairebé sempre a la pobresa i/o a l’exclusió derivada de la legislació d’estrangeria, i requereixen polítiques públiques i reformes legals, però no alteren el fet objectiu de la residència habitual. Aquella persona pot viure en pèssimes condicions, pot fins i tot ser un problema per a la resta del veïnat, però viure, viu allà, i aquest fet ha de quedar reflectit al padró. Els ajuntament, per aquests casos, han d’habilitar un procediment per comprovar de la manera menys intrusiva possible que efectivament aquella persona viu al municipi; i empadronar.

Perquè el padró no és un premi, ni una categoria social, ni un carnet del club dels manresans molt manresans, és –insisteixo- un simple registre municipal que constata un fet prosaic i tangible: el veïnatge. És més, el padró és personal, intransferible i no acumulable. Un certificat d’empadronament al meu nom només em serveix a mi, no el puc vendre ni cedir, i quan em dono d’alta a un municipi automàticament em donen de baixa d’allà on estava anteriorment. Per tant, com que de padró només en podem tenir un, si tots els ajuntaments actuessin amb els mateixos criteris inclusius i realistes, tothom s’empadronaria al municipi on viu, per comoditat i sentit comú, i gairebé no caldrien ni documentacions i comprovacions.

I encara més. El padró et reconeix com a veí d’un municipi i això permet accedir de forma normalitzada a determinats drets i serveis, però el padró no et dona cap dret afegit sobre la propietat. La prova està en què la majoria de persones desnonades per no pagar el lloguer estaven perfectament empadronades. Vull dir que negar el padró a les persones que viuen ocupant contribueix a incrementar el descontrol i l’exclusió, però no allarga ni escurça aquesta situació.

En definitiva, s’equivoquen els que pretenen excloure del padró a determinats col·lectius i sectors; enganyaran l’estadística, i a ells mateixos, però no solucionaran res, ans al contrari.