El problema és que és Manresa?

La fàbrica dels Panyos de Manresa és un tresor històric, i el manresà Pau Miralda, l’industrial seder que la va construir el 1826 per entrar al negoci dels teixits de llana en veure que els conflictes internacionals li impedien continuar exportant els seus mocadors de seda a Amèrica, mereixeria una sèrie i una novel·la. És la factoria original més antiga que es conserva a Espanya, i una de les més antigues d’Europa. És una joia que mereix ser preservada i reutilitzada. El problema és com. De moment, els ajuntaments que s’hi han interessat només l’han apuntalat. L’actual preveu completar-ne la consolidació. Més enllà d’això, què se’n pot fer? Quin ús se li pot donar que tingui utilitat pública i justifiqui la inversió? No és gens fàcil. Si estigués situada al Centre Històric seria perfecta per situar-hi equipaments que injectin vida al sector, però és just el contrari: és en un una perifèria extrema on portar activitat no té cap utilitat social. A més, la maldestra urbanització del sector desplegada les darreres dècades no ha tingut en compte la seva presència i la mata: li roba singularitat i l’esclafa rere una línia d’edificis residencials enormes. Encara ho fa tot més complicat. I doncs, què? Idees? Aquí una: el Museu de l’Aigua i el Tèxtil és en un lloc relativament cèntric, però la centralitat no li aporta res; als Panyos hi tindria un espai adient, s’hi podria fer un aparcament i potser la suma de museu i edifici atrauria més que els quatre gats que el visiten ara; alhora, els Dipòsits Vells on ara hi ha el Museu es podrien reconvertir en la sala polivalent i auditori de dimensions mitjanes que falta a Manresa. Els diners? Sí, és clar. Però a Barcelona o Girona això no seria un problema. Per què a Manresa ha de ser impossible?