La fal·làcia de la «lengua común»

Molt sovint s’advoca per part de tots aquells qui són contraris a l’ús normalitzat de les llengües cooficials, com ha succeït ara recentment al Congrés dels Diputats, l’argument de l’existència d’una «lengua común», la castellana, que com que és l’única que tothom ha de conèixer, ja que així ho estableix la Constitució, faria innecessària, doncs, per inútil, la utilització de totes aquelles altres llengües.

 A banda que no hi ha cap llei, ni fins i tot a la mateixa Constitució, on es parli de la dita «lengua común», crec que aquesta idea es basa en un concepte erroni, ja que pretén fer-nos creure que aquelles persones que posseïm el català com a (única) llengua materna i, per tant, pròpia, tenim la mateixa relació amb el castellà que la que hi tenen, per exemple, uns senyors de Burgos, de Cadis o de Toledo, que tenen –aquests sí– el castellà com la seva única llengua pròpia i materna, obviant així quelcom bàsic: que perquè una llengua sigui comuna, primer s’ha de tenir –i de sentir– com a pròpia, un fet que evidentment no succeeix en el cas de molts ciutadans espanyols que tenim altres llengües diferents de la castellana com a pròpies.

 És innegable l’enorme avantatge que suposa el fet de disposar d’una llengua de comunicació com la castellana, que tots coneixem, ja que facilita que ens puguem entendre més fàcilment. Ara bé, el problema és quan, malauradament, massa vegades, s’utilitza com a «coartada» per limitar els drets de les altres llengües i dels seus parlants, prohibint, per exemple, que el català sigui un requisit per accedir a una plaça de funcionari públic –com desgraciadament ha succeït fa poc a les Balears amb el personal sanitari–, perquè amb el castellà, única llengua obligatòria, –diuen– ja ens entenem tots i, per tant, aleshores l’esmentat requisit atemptaria contra «la igualtat de drets de tots els espanyols», dels castellanoparlants, és clar, diria jo!

 Personalment, a mi m’emociona profundament escoltar les cançons de Mecano i de Pablo Alborán, o bé llegir les poesies d’Antonio Machado i de Juan Ramón Jiménez, i, a més a més, pel fet d’haver-la ensenyat durant molts anys com a professor a l’escola, això fa que el castellà sigui una llengua que me l’estimo molt, però, sentint-ho molt, no és la meva llengua.

En conseqüència, per a molts catalans –concretament, els que som catalanoparlants– la nostra llengua comuna és la catalana, aquella que ens uneix amb totes aquelles persones que la tenen –i la senten també– com a pròpia i que, per tant, l’empren habitualment als diversos territoris on aquesta existeix: des del País Valencià (on rep també la denominació oficial de «valencià») fins a les Illes, i des de la Franja fins a la Catalunya del Nord, inclosos l’Alguer i Andorra. 

Subscriu-te per seguir llegint