El perquè de tot plegat

Portem un seguit de dies llegint sobre seguretat/inseguretat, civisme/incivisme, racisme/solidaritat, manifestació/no manifestació... i no puc evitar sentir-me una mica al·ludit a partir del fet que la regidoria que portava aquest tema (Seguretat) fou responsabilitat delegada meva els quatre anys del darrer mandat.

D’un temps ençà, i de forma molt més intensa després de l’apagada general que va suposar la covid, la percepció d’inseguretat a la ciutat ha empitjorat d’una forma molt evident, i tot i que les dades objectives insisteixin a dir el contrari, no es pot mirar cap a una altra banda quan la sensació general de la ciutadania és que el clima de convivència de la ciutat és pitjor que anys enrere.

Les causes són múltiples i es van desgranar de forma reiterada i pública en el mandat anterior.

Però hi ha un fet molt clar, i és que les desigualtats i les crisis recurrents que assoten de forma continuada i inapel·lable el nostre món són en l’origen dels nostres mals. La misèria del sud global truca a la porta del nord global, que és on vivim de forma envejable i des d’on exercim un efecte crida que només una mirada miop o interessada pot negar.

D’altra banda, les crisis successives de tota mena que anem acumulant els països rics empobreixen de manera insistent el teixit social que sustenta les democràcies estables d’Europa i Amèrica, situant a les portes de la pobresa uns ciutadans que fa tan sols vint anys podíem considerar classe mitjana.

Aquestes pobreses, la del sud-pobre i la del nord-empobrit, acaben confluint en uns països que –com el nostre– no s’ho atrapen.

No s’ho atrapen en l’acollida (volem ser solidaris però no trobem la manera que aquesta solidaritat no es transformi en abús), ni en l’àmbit legislatiu (generem lleis absurdes que acaben ajudant qui se les salta i menystenint qui les compleix), ni en l’àmbit de recursos (sempre insuficients malgrat els successius augments, incapaços de mantenir el ritme de creixement de persones que ho necessiten), ni en l’educació (fins quan seguirem evitant una escola autènticament inclusiva i integradora?), ni en les polítiques d’habitatge (incapaços, per exemple, de posar a lloguer social els milers de pisos rescatats dels bancs amb diners públics), ni s’ho atrapen conceptualment (polititzant tots plegats un tema que hauria d’estar en mans de ments expertes i amb capacitats executives reals) i, finalment, no s’ho atrapen ni s’ho atraparan mai en l’àmbit policial, per la senzilla raó que aquest no és un tema només de més policia, més càmeres i més garjoles.

Aquest és un tema que només pot millorar atacant-lo d’arrel, i l’arrel són les desigualtats socials, globals i locals. Tothom ha d’entomar la seva responsabilitat. En l’àmbit municipal la posada en marxa de la Taula per la Seguretat, el Civisme i la Convivència –que cal ampliar a altres agents– va ser un encert des del punt de vista de compartir informació i angúnies, i també propostes i anhels. Aquest és l’àmbit de treball local si hi ha voluntat sincera de sumar en la recerca de solucions pal·liatives –locals– a un problema que, com he dit, ens supera en tota la seva magnitud i abast.

I, finalment, una certesa per assumir des de la responsabilitat i l’honestedat: no hi ha solucions senzilles per a problemes complexos. Benvingudes siguin les manifestacions, els manifestos, els posicionaments i tot allò que serveixi per posar en evidència que tenim un problema. Que ningú rebaixi el dret de la ciutadania a posicionar-se, a mostrar el seu enuig i a reclamar que les coses millorin. Però que ningú l’enganyi tampoc amb cap vareta màgica. Bàsicament perquè no existeix.