La reclamació al difunt

Burocràcia i administració són dos ens que caminen agafats de la mà amb la destresa d’una ballarina amb botes de muntanya. Els seus camins són inescrutables, perquè estan marcats per protocols, directrius i mecanismes. Comprensible, en part, perquè, si no, seria el caos. Però són ingredients que han acabat cuinant una massa pastosa, una estructura de formigó armat on no hi penetra per cap escletxa ni l’empatia, ni la flexibilitat, ni la mà esquerra. L’administració és, en termes generals, un búnquer cada cop més estanc que té en la burocràcia un escut protector, una mena de repel·lent que foragita per esgotament o incapacitat una bona part dels que intenten superar els seus murs. És un corró engegat sense aturador per uns automatismes cada cop més enrevessats, fins al punt que se’n perd el control. Un vehicle sense frens, però al que és impossible pujar-hi perquè té les portes blindades. Només així, amb tota aquesta descripció prèvia, es poden entendre casos tan surrealistes com el que s’ha conegut aquesta setmana, el de Josep Boan Rosanes. La Diputació de la Corunya ha enviat una factura a aquest jove català que va morir en un accident de trànsit l’agost del 2020, al seu pas per la localitat gallega de Dumbría. L’organisme provincial li reclama 485,5 euros en concepte d’«assistència i neteja» de via pel sinistre que va tenir lloc fa més de tres anys i pel qual el conductor d’un turisme que va envair el carril contrari, pel que circulaven Josep Boan i el seu pare, va ser condemnat a dos anys de presó. Josep Boan hi va perdre la vida i la seva mare, Pilar, després d’anys de lluita als jutjats i ara a la recerca d’una reforma del Codi Penal per als homicidis a la carretera, rebia aquesta setmana la lamentable notificació enviada a nom del seu fill. Algú va engegar la maquinària amb les orelleres burocràtiques posades i ningú no ha estat capaç de frenar-la. És el que té el pilot automàtic, que va per lliure. El Consorci de Bombers (emissor del requeriment) ha assegurat que procedirà a anul·lar-la per carregar-la al responsable de l’accident, ja que, argumenta, en el moment del sinistre no tenien prou dades per dirimir la responsabilitat i la van carregar al difunt «per error». Però segurament la rapidesa de la reacció té molt a veure amb què la mare de la víctima hagi fet pública a les xarxes socials un circumstància tan deplorable, i que els mitjans se n’hagin fet ressò. Perquè pels camins convencionals de l’administració, potser seria ella la que s’hi hauria acabat deixant la salut i la vida, estampada contra el mur de la burocràcia.