Tabús i malviure

Hi ha persones que es mataran a elles mateixes. Això està fora de qüestió: així que per què no creem un sistema en què puguem parlar d’això i rebre atenció i que tingui finançament; que s’investigui». Sembla fort, oi? Però és així mateix. I estic agraïda a l’escriptora canadenca Miriam Toews que en parli sense embuts. Afrontant el tema de cara i dient les coses pel seu nom. En la nostra societat parlar de la mort, de les malalties mentals i del suïcidi encara és tabú. Amagar, dissimular, mirar cap a un altre cantó. Com si així el problema s’esvaís; no existís. I vivint amb dolor, cadascú a casa seva, en una immensa i trista soledat, el drama que a cadascú li hagi tocat viure. Mentre escric, em ve al cap una entrevista que no sé on li van fer al prestigiós psiquiatre Rojas Marcos que deia que parlar cura. I és que és tan evident que parlar cura, que sembla mentida que hi hagi temes que encara els enterrem sota un silenci espès i impenetrable. Deu ser la por. Però la por, compartida, sempre fa menys por. Per què no ens fem més companyia els uns als altres i tots plegats ens conjurem contra la por? En una societat sana i que es vol compassiva i empàtica, s’ha de poder parlar de tot perquè, si no, no ens en sortirem. Precisament, un dels temes que em van quedar pendents i que més em requen de la meva etapa com a regidora de Joventut va ser no poder abordar amb profunditat el tema dels suïcidis juvenils. Sabien que són la primera causa de mort no natural entre els joves de 16 a 35 anys? Davant dels accidents de trànsit. Fa esfereir. Ahir va ser el Dia de la Salut Mental amb el lema «Salut mental, un dret universal» i des del Club de Lletres i Música vam voler aportar el nostre gra de sorra en la desestigmatització de les malalties mentals i vam proposar la lectura de Les tristes recances, de Miriam Toews. Confesso que no la coneixia absolutament de res ni tan sols em sonava el seu nom. Va ser la Lissette –l’estimada bibliotecària que ajuda a tirar endavant el nostre club– que va fer la proposta. I l’hi agraeixo immensament. És per això que m’agrada tant ser la conductora del Club de Lletres, perquè m’obre finestres a llibres i autors que d’altra manera no hauria sabut ni que existien. No ha estat un llibre fàcil de llegir i encara menys de pair. Escollir un llibre per a cada mes no és senzill: abans que res ha de parlar de música, després que ens sembli –a la Lissette i a mi– prou atractiu i interessant i, per últim, comprovar que la biblioteca en tingui prou exemplars per a tots els membres del club. Les tristes recances no ha estat del grat de tots. Claustrofòbica, dura, trista. Fins i tot algú va dir que no l’havia trobat una lectura adequada perquè no feia honor al nom del nostre club. Que la música hi era molt de passada i no pas el nucli del fil argumental. I té tota la raó. És un llibre semibiogràfic on l’autora parla del suïcidi del seu pare i la seva germana, una pianista de renom. «Ella volia morir i jo volia que visqués. I érem enemigues que ens estimàvem», diu Miriam Toews a Les tristes recances. I en una entrevista afegeix: «No haver ajudat la meva germana a morir és del que més em penedeixo a la meva vida». Pensem-hi.