Petites grans crisis

Les persones que en saben d’això del clima diuen que a partir de la setmana vinent arribarà la tardor, que les temperatures ja no s’alçaran fins als 30 graus i que, finalment, arribarà la pluja, aquest bé tan preuat i escàs i, com no podia ser d’altra manera, ja ens han anunciat que també augmentaran els preus. Preus top: llum, gas, benzina, habitatge. A escriure sobre la puja de preus i els seus efectes no cal dedicar més temps, de tan evident que és que anem cap a una situació insostenible per a una bona part de la població. Fet que genera resignació, i no és casual, ja que sovint quan la foscor no ens deixa veure-hi amb prou claredat i no sabem cap on tirar el més prudent és quedar-se quiet, mut, amagat i esperar que claregi.

Així estem tots plegats talment com si esperéssim el miracle de la llum que ens assenyali el camí a seguir per poder-nos posar dempeus de nou i caminar. No cal tenir un premi Nobel per poder afirmar que els miracles no existeixen i que ja podem anar esperant ben asseguts a la cadira. No m’estranya que la gent acabi comprant compulsivament loteria, fent sessions d’espiritisme, córrer fins a l’extenuació, beure’s tot l’alcohol que arreplegui, o jo què sé més. Qualsevol cosa per desconnectar, defugir, oblidar, mitigar l’allau de desencís que impera. Un malestar que ja fa gairebé 100 anys Freud va diagnosticar en un famós assaig. Si aixequés el cap, no sé com interpretaria les pulsions actuals i l’estat de salut mental dels països suposadament més desenvolupats i amb millors condicions materials de vida. Aquest és el ball que ens toca ara i faríem bé tots plegats de començar a dedicar-nos-hi una mica i deixar els temes diguem-ne menys rellevants per a èpoques de bonança.

No tot és negatiu. El got no és mai ni del tot ple ni del tot buit, ni és tot blanc o negre, segurament depèn de la mirada que hi posem, del matís, i de matisos n’hi ha, és clar que sí. Perquè si no hi fossin voldria dir que no hi ha esperança, i això és l’última cosa que ens podem deixar prendre i, de moment, jo encara la mantinc i moltíssima gent també. En tinc en allò que s’anomena la condició humana, perquè el món és ple de persones bones. Potser no pensen com jo, ni tan sols tenen els mateixos gustos que jo, ni voten el mateix partit polític que jo, ni res de res, però són bona gent. I ser bona persona no rau en unes característiques ni genètiques, ni racials, ni d’edat ni nacionalitat (sort n’hi ha). Ens aniria bé no oblidar-ho a tots plegats, perquè tendim massa a estigmatitzar col·lectius; només cal veure les reaccions davant el nou esclat de violència al Pròxim Orient. En dic nou per anomenar-ho d’alguna manera perquè, malauradament, fa anys que es viu en conflicte permanent entre israelians i palestins i ni tots els israelians són bons ni tots els palestins dolents, i a la inversa és clar. Però els matisos, de nou, no interessen gaire, i Europa, una vegada més, mira i calla i permetrà un setge a Gaza inhumà. Ai aquestes persones que ens manen a Europa, que poc humanes són de vegades.