Cada cop més famílies d’identitat catalana que porten els fills a escoles i instituts públics entren en pànic en veure que els alumnes catalanoparlants ja són una ínfima minoria també en zones com la nostra. Veuen amb un amarg sentiment d’usurpació i de pèrdua que la llengua de relació dels alumnes ja és gairebé només el castellà, cosa que castellanitza, també, la relació entre els mateixos catalanoparlants. Creix la sensació que la capacitat de l’escola per formar catalanoparlants ha estat àmpliament desbordada i que ara castellanitza els pocs autòctons que hi entren perquè, amb la demografia actual, que la classe sigui en català ja no és suficient. I es referma la convicció que, com que mitja classe no entén res, el nivell formatiu de tots es desploma. Tot això neguiteja cada vegada més gent i explica, en part, alguns mals humors independentistes. Catalunya necessita immigració, però l’ha rebut molt de cop, i el català és un dels elements que més n’estan rebent l’impacte. L’erosió dels trets identitaris no ajuda, precisament, a suavitzar la xenofòbia que tots portem de sèrie i que tant influeix en coses com la percepció d’inseguretat. O sigui que, qui pateixi pel futur de la llengua, per la cohesió social i per la possibilitat que puguem continuar parlant d’un sol poble, hauria de considerar que hi ha un problema existencial que requereix una resposta excepcional, i que el primer front és a l’escola. Catalunya hauria d’estar concentrant ara tots els seus recursos en això, com si reaccionés a una emergència. Moltes altres coses poden esperar. Barcelona ha creat aules experimentals d’acollida accelerada per ensenyar llengua, llengua i llengua. Costa entendre què espera el Govern a fer-ho a tot arreu, amb tants alumnes com calgui, i a tota màquina.