Promeses sense doblers no són res

Grans notícies! Si Pedro Sánchez és investit i aplica el programa acordat amb Sumar, s’esdevindrà el següent: «Acabarem amb les llistes d’espera a la sanitat pública, establint per llei uns temps màxims d’espera al Sistema Nacional de Salut: 120 dies per a intervencions quirúrgiques, 60 dies per a consultes externes especialitzades i 30 dies per a proves complementàries, amb independència del lloc de residència».

Encara són molts dies, però és un principi. Tanmateix, hi ha una raó per malfiar: no diu quants milions d’euros aplicaran al noble propòsit d’escurçar les dilacions intolerables. No concreta quantes metgesses, quants infermers, quant de personal administratiu i auxiliar, quants nous llits, quiròfans, boxs d’urgències i consultoris es contractaran i es posaran en servei per fer realitat l’engrescador compromís. Només diu és que el seu compliment es garantirà «per llei». Com si el BOE fos la vareta màgica de la fada padrina i convertís carbasses en carrosses.

Què passarà si la llei no es compleix? La resposta més lògica ha de ser que el govern adoptarà mesures contra la flagrant il·legalitat, però si és el propi govern qui la comet, què farà? Confessar la manifesta incapacitat? Auto-reprovar-se al Congrés? Querellar-se contra si mateix? O haurà repetit la vella astúcia de carregar el mort a les autonomies sense dotar-les al mateix temps dels recursos necessaris? No seria ni la primera vegada que ho fa. (Ni la darrera, en poden estar segurs).

Les llistes d’espera es redueixen amb diners (i també amb eficiència: les administracions públiques tenen una capacitat infinita d’embolicar la troca, i la sanitària, de convertir els facultatius en oficinistes). Començar per la llei sense acompanyar-la dels doblers, que diuen a Mallorca, serveix per acumular decepcions ciutadanes. Només cal esmentar un exemple: la llei de la dependència, al seu moment anunciada amb bombo i molts platerets. Els qui tinguin un dependent al seu càrrec sabran de què parlo.