El drama de Rodalies

Arriba un punt que se me’n fot. I ho dic conscientment amb aquesta grolleria i impertinència. I a l’usuari habitual penso que no només se li en fot, sinó que l’indigna. El rebenta el debat polític o el foc encreuat continu al voltant de la qüestió. A l’usuari que cada dia agafa un tren de Rodalies, conscient des que s’apropa a l’estació que el viatge molt probablement serà un cúmul d’incerteses, l’importa un rave qui en té les competències. I ho dic per a tots els bàndols dels arcs parlamentaris. Als qui, com dilluns passat, han de perdre més de tres hores de la seva jornada laboral o d’estudiant tirat en una andana, ara baixant d’un tren, ara intentant pujar a un bus que no dóna ni per a una cinquena part dels viatgers, ara tornant a pujar a un comboi que ningú no ha assegurat que s’acabarà movent... a tots ells els regira l’estómac que hi hagi partits que esmercin part del temps que cobren a retreure’s qui en té la culpa. Als qui, com dimarts, han de tornar a malbaratar minuts i més minuts de la seva vida esperant si hi haurà algun tren que els passi per davant, i han d’encomanar-se a tots els representants del santoral perquè hi puguin pujar i fins i tot completar el trajecte fins al final... a tots ells no els expliquis que uns gestionen les vies i les estacions, els altres el personal i els trens, i que encara hi ha uns tercers que diuen que són els directors de la casa però que no en tenen les claus. Perquè el que constata el viatger de Rodalies Renfe, que ha arribat un punt que ja no és usuari sinó practicant forçós de sadomasoquisme, és que no hi ha dia que no sigui un desgavell. Que la incertesa és pràcticament diària. Que la reducció de personal en les últimes dècades és una evidència sense discussió perquè allà on hi havia caps d’estació i revisors ara hi ha absència substituïda per megafonies impersonals i desinformació general (que és el que més exaspera). I que (com deia en aquest mateix espai no fa pas gaire) el més desesperant és que l’anormalitat ha esdevingut normalitat. Saben que els dic, a tots aquells que des de les tribunes (públiques o publicades) esmercen el seu temps a culpar l’altre? Que no deuen agafar mai el tren si tenen tan temps per perdre’l en aquestes batalletes. Temps que caldria destinar a trobar solucions definitives, a ser clars i transparents. Perquè el que més mal fa de tot plegat és que hi impera la desconfiança. Que d’aquestes Rodalies, com dels polítics que les utilitzen d’arma llancívola, ja fa anys que ningú no se’n refia. Perquè Rodalies és un drama per capítols. I perquè, valgui la metàfora amb un servei que tot sovint hi queda encallat, ningú no hi veu la llum al final del túnel.