Un cadàver al balcó

Vaig sentir un soroll all balcó. Ja era nit tancada tot i que el rellotge no marcava més de les 9 del vespre. Era just el dia que, unes hores més tard, endarreriríem les busques seixanta minuts per entrar en l’horari d’hivern. Vaig obrir una de les portes del balcó i vaig mirar enfora. En un extrem (d’un balcó petit) em va semblar veure una forma i sentir com la remor d’un aleteig. Res de l’altre món: la banda sonora de casa meva i del meu carrer són molestos parrupeigs i aleteigs constants en una ciutat on hi ha més coloms i cotorres que habitants. Vaig forçar la vista, aclucant els ulls i vaig decidir que l’intrús, que ja no es movia, havia de ser un colom. Vaig tancar la porta. Si era viu, ja sortiria volant. Però, i si era mort i tenia un cadàver al balcó? No negaré que vaig pensar que potser tot era fruit de la meva desbocada imaginació. No era la primera vegada que havia vist formes estranyes al costat dels contenidors de la l’altra banda del carrer, siluetes d’algú que en realitat eren andròmines velles com butaques o cadires que algun veí havia decidit deixar allà per la mandra de trucar a la deixalleria. Així que vaig decidir oblidar el soroll i la forma sospitosa del balcó fins que sortís el sol.

Però no vaig poder. En diferents moments d’entreson sentia el rebombori dels aleteigs sobrevolant el meu cap i l’atabalador parrupeig de desenes de bèsties alades sotjant la meva teulada. Un malson ben real el compartir vivenda, teulada i vorera amb el soroll persistent, la brutor i la colomassa d’aquestes rates de ciutat. Saben aquell que diu que fa anys que esperem a què l’ajuntament prengui mesures (reals) de control per «evitar les molèsties a la ciutadania, els efectes nocius per a la salut que poden ocasionar i la degradació de l’entorn» tal i com diu la pàgina web del nostre consistori sobre el control de coloms? Sembla un acudit, oi?

El cas és que quan va començar a clarejar vaig sortir al balcó per confirmar les meves sospites. I sí, allí, en un racó, hi havia un cadàver de colom. Ves a saber perquè havia anar a morir allà: havia estat un accident? Era vell i havia triat el meu balcó com a tomba? Tant hi fa, parapetada amb el recollidor vaig introduir el cadàver en una bossa d’escombraries acotxada amb paper de diari i vaig llençar el cadàver al contenidor. No és el primer colom mort que he de treure de casa però espero que sigui l’últim. Ho he entès com a senyal (de l’estil cap de cavall d’El Padrino) perquè el proper cadàver el deixaré ben embolicat davant de la Casa Gran. I semblarà un accident.