Músics fora i ja no fan nosa

És el somni de qualsevol mànager de qualsevol època: arribes al pavelló on ha de tocar el teu artista i, quan et demanen on és la banda, et treus un pendrive de la butxaca i dius: aquí. S’ha acabat pagar els músics, traslladar-los, allotjar-los, suportar les seves manies i, si són importants, gestionar els seus egos. I de propina, s’han acabat les proves de so inacabables en instal·lacions amb acústiques pèssimes; amb la banda al pendrive tot és infinitament més senzill. Que bé: per fi ens hem tret de sobre la nosa dels músics. Fins i tot Madonna ho ha fet en aquesta gira, seguint l’estela de la generació de Rosalía. L’excusa dels que defensen que el playback ja no és tongo, sinó legítim i modern, és que la nova música urbana no és composta per músics tocant instruments, sinó que es crea íntegrament en un ordinador. Per tant, per tal que pogués tocar-la una banda caldria traduir-la, reinventar-la, desnaturalitzar-la. És un argument que es pot comprar, sí, sona bé. Però, en realitat, molta música ha estat creada sense instruments tradicionals des dels primers vuitanta. I tot i així, ha estat interpretada de veritat. No hauríem acceptat altra cosa. ¿Bruce Springsteen tocant sol a l’escenari, amb unes ballarines i sense l’E Street Band? Bob Marley sense els Wailers? David Bowie sense Mick Ronson o Carlos Alomar? Peter Gabriel sense Tony Levin? Vaig tenir el plaer i l’honor d’assistir al concert de Miles Davis a Barcelona el 1984 i ploro només de pensar que hagués vingut sense el Marcus Miller. D’acord, sí, el Miles era tan pessetero i tenia tanta jeta que, si llavors hagués estat possible, no és descartable que hagués portat tota la banda gravada en un cassette verge. Però no ens enganyem: ho hauria fet només per la pasta. Com la Madonna. Com tots.