El Llinatge

Només cal obrir un moment qualsevol xarxa social per veure mil i un plans relacionats amb la castanyada o Halloween. Sigui quina sigui la modalitat escollida es converteix en l’excusa perfecta més per trobar la forma d’esbargir-se d’una quotidianitat que sovint mata.

Paradoxes de la vida moderna. És molt curiós i alhora extremadament irònic el fet de veure com hi ha persones que es disfressen de morts vivents quan realment ja estan morts en vida.

Mirem cap a un costat ometent aquelles coses que ens fan mal mentre dediquem temps i esforços a fer coses per sentir-nos «vius». Escapant d’allò que se suposa que ens esclavitza a una vida que moltes vegades creiem no merèixer. Doncs sigui pels motius que sigui, acostumem a obviar el que tenim mentre anhelem allò que no sabem si mai vindrà.

A casa no som gaire de celebracions i molt menys de Castaweens. Sempre, però, hem tingut molt present aquesta data.

Tenir cura dels nínxols familiars s’ha convertit en una tradició que, transmesa de generació en generació, que entesa i viscuda de formes molt diferents, honra i perpetua el nostre llinatge.

Vaig créixer veient com l’àvia i el pare tenien cura dels nínxols. Els netejaven i els canviaven les flors religiosament el dia 31 a la tarda. Deixant-ho tot net, polit i preparat per al dia 1 al matí. Moment en què la família sencera s’empolainava i treia les seves millors gales per assistir al rosari. Plogués o fes sol, aquest acte religiós reunia vius i morts al cementiri del poble per recordar moments compartits i també lliçon apreses.

En morir l’àvia vaig heretar la batuta d’aquesta tradició familiar. He de reconèixer que amb poc més de vint anys se’m feia complicat veure la solemnitat que embolcalla aquesta litúrgia. Ara ho entenc una mica més...

Doncs més enllà de les creences que puguem o no tenir, Tots Sants és, en essència, aquell dia en què ens prenem el temps necessari per habitar el record. Honrant els nostres orígens i, en algunes ocasions, reobrint ferides que probablement creiem tancades.

És el moment de viure en color imatges que potser hem tingut molt temps en blanc i negre. L’hora d’aprofitar el recolliment que dona la companyia dels éssers estimats per fer-ho d’una forma una mica més amable i menys dolorosa. De manera que, a poc a poc i gairebé sense adonar-nos-en, anem adaptant costums i creences als nostres temps tot mantenint aquesta bonica tradició.

A casa fa temps que vam deixar de fer acte de presència a la litúrgia religiosa. Mentrestant, vivim l’efemèride a la nostra manera.

Preparem les flors pensant en quins eren els gustos de la tieta, l’àvia o el padrí. Anem al cementiri junts a netejar i deixar-ho tot a punt per al rosari. I, si podem, sopem a la vora del foc tot recordant històries i batalletes que cada cop sonen més nostàlgiques i llunyanes.

Sabent que el que fem avui probablement serà la llavor d’un demà que, tot i semblar-nos remot, està més a prop del que ens puguem arribar a imaginar.