L’extrema dreta

Ens ho va explicar el gran historiador Joan B. Culla, a les aules i en un dels seus articles a la premsa: que tot i que la major part dels països d’Europa han conegut en els últims dos-cents anys moviments de caràcter contrarevolucionaris i antiliberals, en cap lloc han estat tan nombrosos, forts i persistents com els espanyols.

Els hem coneguts amb noms diferents –una llarga llista que també supera la dels països veïns–, com més antics menys recordats, però que testimonien la persistència de l’extrema dreta al nostre país.

Llegiu: serviles, servilones, realistes puros, carlins, reos, neocatòlics, nocedalistes, integristes, tradicionalistes, carques, carcúnia, trazistas, pupins o upetistas (del Partido Unión Patriótica Española), umenistas (els de la Unión Monarquica Nacional), agrarios, albiñanistas, alfonsinos (nostàlgics d’Alfons XIII), jonsistas, falangistes, búnquer, piñaristes... i els més genèrics, com reaccionaris i feixistes.

Cal fer notar, i no és baladí, que a diferència d’Itàlia, França, Alemanya o Portugal, a Espanya, la darrera dictadura, de llarguíssima durada, va evolucionar sense gaires destorbs cap a la transició democràtica. El 15 de desembre del 1976 se celebrà el Referèndum sobre la Llei per a la Reforma Política (no hi van poder participar ni els partits comunistes ni els independentistes perquè no eren legals) que derogà el sistema polític franquista i que encarrilà la nova etapa política. El 6 de desembre del 1978 un altre referèndum aprovava la Constitució Espanyola, avui vigent.

L’extrema dreta es va fer invisible, llevat de notables excepcions, però hi era. Formava part de la gran família del partit conservador que va fundar Manuel Fraga Iribarne el 1977, Aliança Popular i després, a partir del 1989, en el refundat Partit Popular. Alguns, però, van mantenir la seva autonomia: les Falanges –la Auténtica, la Española, Falange Española de las JONS, Movimiento Falangista...–, els Frentes –el de la Juventud, el Español, el Nacional, ...–, Fuerza Nueva, entre molts d’altres.

El 2013 membres del Partit Popular van fundar Vox; consideraven que el PP era massa moderat i que no defensava de manera suficient els interessos d’Espanya. Avui són al Congrés i al Senat, als parlaments autonòmics i al capdavant dels seus governs, als ajuntaments, i al carrer.

Aquests últims mesos i dies molt al carrer; primer de dia, protagonitzant sorolloses manifestacions, ara també de nit, valents, no només a la plaça Artós de Barcelona i a Colón, a Madrid. Envalentonats com mai i fora dels seus territoris de confort. Ara se senten poderosos, alimentats per una dreta que els fa costat, que els acompanya en els discursos, amb qui comparteix govern. Una dreta que no fa com els partits conservadors de les democràcies orientals que lluiten per diferenciar-se d’aquests partits antidemocràtics, per una raó molt poderosa: són conservadors però també són democràtics.