L’hora bona

Auna banda del camí hi ha un camp pla, extens i terrós rematat per una muntanya que marca una frontera, un topall físic posat expressament perquè tot s’aguanti i no vessi res. A l’altre costat hi ha una casa de pedra amagada entre arbres alts i atapeïts, i més enllà –és impossible veure-ho– se sent el trànsit dels vehicles que circulen amunt i avall per la carretera. I imagino que hi passa un camió gran, refrigerat, carregat de bosses de verdures que han estat congelades en una planta industrial d’un poble de nom compost impossible de recordar i que omplirà els prestatges a temperatures sota zero d’un supermercat a vint quilòmetres d’on soc i que comprarà algú que ha decidit fer dieta i a qui li han dit que les verdures congelades no perden propietats. El camioner, que odia les mongetes tendres i els pèsols, es passa el dia passejant-los, i es lamenta de la seva dissort quan es creua amb un cotxe que circula amb excés de velocitat perquè qui el condueix està cansat i arriba massa tard a un lloc on no vol anar.

De vegades «el món és una merda i l’ésser humà és idiota», es lamenta l’actor Eduard Biosca –que interpreta el Sr. Bohigues al programa de ràdio Versió RAC 1– a l’inici de l’espectacle d’humor L’eminència humana. Però en comptes d’exposar una corrua d’exemples plausibles i convincents de la teoria pessimista del món, Biosca explica els arguments contraris. Diu que la frase resumia la seva manera de pensar i la dels clients del seu bar fins que un dia va decidir defensar la nostra espècie. El resultat és un monòleg en què elogia la intel·ligència humana en comparació amb la de la resta d’éssers vius del planeta. I em ve al cap un amic meu, que és el pessimista més intel·ligent que conec, tot i que jo sempre he cregut que és un optimista que ha après a dissimular-ho molt bé.

I en aquest món que simula que és meu però que no sempre me’l sento propi, passen totes les coses possibles. I tan gran que és i tan estret i absurd que es torna de vegades. I si avui és una d’aquestes vegades ja saps que tot això passarà. Sempre som de viatge, passatgers en transformació permanent, a la recerca del món ideal. I canvia tan de pressa el paisatge, avui és maco, demà lleig. Però sempre hi ha un dia concret en què, no saps com ni per què, tots els rellotges van a l’hora. I els moments tenen la durada justa. I l’estança s’omple de llum tardorenca perquè puguis riure, alimentar-te, treballar, descansar, estimar. I encara et regala una mica més, l’hora bona per no fer res del que has de fer, només per fascinar-te per ser aquí i per pensar com serà l’endemà i la resta de tot.