Faig la maleta per no anar enlloc

Faig la maleta. Normalment, la faig amb pressa, amb nervis i emoció perquè quan fas la maleta és que te’n vas. Aquesta la faig perquè ja no anem enlloc. La faig per emplenar-la del que m’hauria endut i la desaré ben guardada. O no. Plena de records. I bons moments. I moltes decepcions. Mentre penso què hi poso, per un instant m’alegro com mai de no haver caigut mai en la temptació de les samarretes. No en tinc ni una, cap samarreta del procés. De cap color, de cap any, ni de cap via ni de cap tram. Ara farien nosa per l’embalum que fan. Vaig passar de les samarretes com també, molt aviat, de moltes performances que feien molt soroll, però, com deien que deia Shakespeare: «molt soroll per a res». Escolto els darrers dies que han prohibit definitivament la purpurina i penso que tot ha estat molta purpurina i molt de confeti. I cap paper a terra. Tant de bo n’haguéssim llençat algun. Ara ja no caldrà. No vull ser frívol. També hi ha hagut dolor, molt de dolor, i l’única alegria que poso dins la maleta, i li guardo un bon lloc que no s’espatlli, és per a l’amnistia. Celebro infinitament l’amnistia de tots els milers que s’hi han vist imputats. Podria haver estat jo, un d’ells. Podries haver estat tu. Potser ho ets. Potser no vaig tenir valor, potser no vaig ser al lloc i al moment adequadament inadequats per ser imputat. L’amnistia, si és com cal –i ara mateix encara en tinc dubtes–, serà el primer gran reparador per posar el comptador de les persones a zero. Me n’alegro per a tots perquè la justícia desbocada ha esdevingut, sense dubtes, injustícia. Respecte doncs per una paraula que si es torna fet –la dreta i els jutges ja bramen– serà un gran bàlsam per a molts ciutadans d’aquest país que també tenien la maleta a punt. Políticament som on érem però més cansats, més atrotinats, més desubicats. Als polítics els valoro la intenció i els retrec humilment la poca traça. I poso paraules a la maleta que ens han acompanyat aquests anys: «peix al cove», «ho tenim a tocar», «ni un pas enrere», «els carrers seran sempre nostres», «jugada mestra», «hora greu», «desconnexió», «estructures d’estat», «paperera de la història», «procés»... Cal vetllar l’ús de les paraules perquè ens empoderen del tot i, si no són plenes de res, ens buiden també del tot i per dins. Què en faré de la maleta? La desaré en un armari? La tindré a la vista com un trofeu de perdedor? Se m’acut que l’enviaré per Renfe a qualsevol destí que Renfe vulgui, i que sigui el que Rodalies vulgui. Tantes ganes que tenia de marxar col·lectivament i tantes ganes que tinc ara de quedar-me a casa. Ítaca no és enlloc, i si hi és, i és tal com pinten les coses dels que han de construir el país nou, tampoc em ve de gust anar-hi. Tanco la maleta. Fi del viatge, vull dir, del procés.