Paraula de Brecht

Era a Manresa, assegut al pati de butaques de la sala Els Carlins, quan l’actor declamava la cita que va impactar com un cop de puny a l’estómac i va remoure el cervell: La crisi es produeix quan el que és vell no s’acaba de morir i el que és nou no acaba de néixer.

Aquestes paraules, que retraten amb exactitud la realitat del que ens està passant ara, les va escriure el poeta i dramaturg Bertolt Brecht, qui va dedicar tota una vida a lluitar contra el feixisme i la injustícia social, a la primera meitat del segle XX. Les vam poder sentir perquè la companyia de teatre Els Carlins ha estrenat Brechtiada, un impecable i colpidor muntatge dedicat a l’obra d’un dels autors cabdals de la història contemporània, en el 125 aniversari del seu naixement, i amb un llegat més vigent que mai.

Una proposta imperdible que hauria aplaudit el mateix Brecht, amb una dramatúrgia d’en Joan Torrens que concentra l’essència més pura de l’autor alemany, i una posada en escena que dirigeix magistralment Fina Tapias al davant de tres actors i tres actrius que ho donen tot, amb un bon equip de suport tècnic i escenogràfic, per assolir l’esperit més pur del teatre: Convidar el públic a prendre consciència del que ens passa com a persones i com a societat per fer-nos sentir malament si no assumim la nostra pròpia responsabilitat.

Tot funciona amb la precisió de la maquinària d’un rellotge; el piano d’en David Martell interpretant Kurt Weill, amb la veu, l’expressió, el vestuari i la coreografia dels intèrprets, ens submergeixen en el decadent cabaret berlinès, escenari de l’entorn social que va viure Brecht, i que Bob Fosse va immortalitzar en el cinema. Les paraules colpidores, les situacions cruels, els silencis angoixants, els somriures provocadors i el caos devastador que va envoltar la vida del dramaturg, ens provoca la reflexió i ens convida a tot menys a la positivitat. El teatre de Brecht en majúscules i un toc de cabaret, necessàriament molest, perquè, com va dir ell mateix: Si la gent vol veure només les coses que pot entendre, no hauria d’anar al teatre, hauria d’anar al bany.

Els temps no han canviat tant, seguim amb la cruel i incomprensible necessitat de defensar el que és obvi; que el treball fet des d’un escenari ens doni els arguments per meditar i provocar un canvi radical, és el millor tribut que se li pot oferir a qui va lluitar amb la paraula escrita per un nou ordre humanament just.

Gràcies, companyia Els Carlins, per l’immens treball professional, però sobretot per la valentia de recuperar la paraula de Bertolt Brecht, sent-li fidel, que és el millor que se li pot fer a un autor, quan més ens cal; per despertar-nos del somni i arrossegar-nos per la incòmoda realitat. Un aplaudiment per al teatre compromès... i molt ben fet.