In extremis

A l’ambient politicosocial «caldejat» de les últimes setmanes s’hi sumen les llargues nits de protestes a Ferraz i també la que molts titulen com la pitjor sequera del segle. Temes que aparentment no tenen res en comú, però si rasquem una mica la superfície, podem trobar punts de confluència o connexió que, des del meu punt de vista, són encara més preocupants que els titulars en si.

El món està fent aigües a escala glocal.

La inseguretat i la incertesa dels nostres temps han fet que renunciem de forma pràcticament inconscient llibertats en pro dels interessos i necessitats de les grans masses de poder polític, econòmic i tàctic a les quals alimentem.

Pensem en quantes coses hem permès per procurar un bé comú que potser no en té tant de bé ni de comú. Repassem com vivíem en temps prepandèmics. I ja posats a fer, imaginem quin serà el futur que ens espera si continuem deixant-nos arrossegar per la voràgine de la inconsciència.

Sé que dit així sona molt perniciós. Però és que encara ho és més quan penses en el rerefons de tot plegat. Quan t’adones de com a base de grans titulars als mitjans de comunicació de massa més nostrats es tenyeix i desdibuixa la nostra realitat. Doncs mentre mirem i posem l’atenció enfora, no prenem consciència del que tenim a dins.

I aquesta és una tendència que sembla no tenir fi. Primer perquè estem parlant de processos molt complexos que no podem parar a «cop de botó», i després perquè tampoc estem en predisposició de fer tot allò que tenim a les nostres mans per esdevenir agents reals de canvi.

Exercim el nostre dret a vot, tenim criteri propi quant a la legitimitat o no de la llei d’amnistia i intentem estalviar aigua.

Mentrestant, però, escollim aliments «bons, bonics i barats» ometent el poder de canvi real que s’amaga rere cada decisió de compra. Acceptem de forma impulsiva la lletra petita de qualsevol app o contracte sense mirar res tot esperant arribar de pressa a la «casella de sortida» i gaudir d’allò que ens han promès. I no ens esglaiem quan llegim que s’aplicaran restriccions a l’agricultura i la ramaderia de casa nostra i, en canvi, és probable que posem el crit al cel quan l’any que ve no es puguin omplir moltes piscines.

Cal que canviem la nostra mirada i que posem atenció en allò que fa tant i tant de temps que ens entestem a obviar: per arribar lluny primer cal ser a prop.

I això suposa atansar-nos a la realitat mentre ens allunyem de la paràlisi per anàlisi en la qual ens veiem immersos cada dia a través de mil i un inputs externs que rebem constantment.

D’entrada sona complicat, però sé que el dia que ens hi posem amb ganes segurament serà més fàcil del que ens imaginem.

Hem d’esforçar-nos a recuperar les arrels i a teixir nous vincles que ens permetin acostar-nos a les persones, als projectes i al territori sabent-nos part d’un tot que, lluny del que ens han fet creure, té el poder de canviar les coses.

Doncs tal com deia Galé: «Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, poden canviar el món».