Torni demà

La primera vegada van ser set minuts. Vaig pensar que havia tingut mala sort. Devia ser hora punta de consultes i reclamacions. No passa res. Segon intent, tercer, quart, cinquè… Comença a apuntar l’emprenyament. Música de fons, una gravació que repeteix: «Les nostres línies estan ocupades»; diverses peticions del número de DNI de l’usuari; número facilitat, però connexions que s’interrompen; més música, una altra gravació: «Si desitja ser atès en castellà, premi 1; en català, premi 2»… Quan a mig matí les trucades –sense resposta– ja depassaven els 20 minuts de mitjana, hauria aplaudit amb les orelles una resposta en suahili. Tot fos per escoltar la veu en directe d’un ésser humà. En aquells atribolats moments, quan no saps si resar, blasfemar, anar a cops de puny amb el telèfon o posar-te a cridar com un posseït, vaig recordar l’acudit de l’Eugenio: «Senyor, dona’m paciència, ¡però ara!». L’humor sempre és un bàlsam, tot i que l’humorista aparegui per pur atzar, com explica la magnífica pel·lícula de David Trueba Saben aquell. Però no hi ha broma que pugui compensar la frustració que t’assalta quan un tràmit aparentment simple s’eternitza davant aquests protocols mecànics, tan moderns i tan odiosos, que obvien el tracte personal. En el meu cas, es tractava de comunicar una petita avaria domèstica que la companyia d’assegurances hauria d’arreglar. Però el mateix calvari et pot amenaçar si la gestió té a veure amb assumptes telefònics, bancaris, energètics, administratius, sanitaris, mecànics… Ara que tant ens escandalitzem –i amb raó– per la dependència del mòbil i la contaminació que provoca en les relacions personals, no està malament recordar que ja fa temps ens van imposar aquest sistema de maquinetes convertides en parets de frontó, on reboten les peticions i les queixes de milions de ciutadans.

Gairebé dos segles després que Larra escrigués el seu llegendari Vuelva usted mañana, vivim en una bombolla tecnològica que ens convida a sentir-nos com amos de l’univers, però de vegades ens tracten com l’últim mico. Paradoxes de la vida.