El primer anunci no duia música

Un canal de Nova York televisava un partit de beisbol. En un descans va aparèixer a la pantalla un perfil dels Estats Units amb un rellotge Bulova al damunt. Una veu metàl·lica va dir «Amèrica funciona a l’hora Bulova». Això va ser tot. Era 1941 i acabava de néixer la publicitat televisiva. Des de llavors, els espots s’han sofisticat molt i, sobretot, s’han omplert de músiques que, en alguns casos, han fet història. Sembla que la més utilitzada a la televisió és una melodia avorridíssima titulada «Left Bank Two», composta per Wayne Hill el 1964 i gravada per una banda de músics d’estudi holandesos anomenada The Noveltones. Hauria estat ideal com a somnífer per a mosques, però van tenir la sort que diversos canals la van utilitzar com a música de continuïtat, aquella que posaven quan la imatge quedava en negre i nosaltres donàvem un copet a la tele i dèiem «és d’ells». Els publicistes la van explotar en anuncis de Volkswagen, Castrol i Trago Mills. Només amb això, Hill ja s’hauria fet ric, però llavors va arribar la propina: el 2008, Sony la va triar per a dos jocs de la Play Station, i «Left Bank Two» es va coronar definitivament com la música més utilitzada en una pantalla. Si busquen la melodia a internet veuran com ha canviat tot. Per exemple: entre 2013 i 2018 el tema més utilitzat va ser «Happy», de Pharrel Williams. Va sonar en un miler d’espots. I aquests dies dues colònies diferents es presenten amb temes de David Bowie. A diferència del senyor Hill, les dues vídues i els dos fills del gran duc blanc no en veuran un ral, perquè l’any passat Warner en va comprar tot el catàleg per 250 milions. No sé quina part va anar a parar a la família, però segur que Warner no hi sortirà perdent. En música, ara més que mai, la banca sempre guanya.