Joves de 70 anys amb gossos

Tot el que puja, baixa, i els ascensos més ràpids solen precedir caigudes espectaculars. Segons els demògrafs de diferents institucions, en algun moment entre el 2060 i el 2090 la Humanitat arribarà als deu mil milions d’individus i ja no creixerà més; al contrari, començarà a encongir-se de forma accelerada. La causa d’aquest fenomen serà la generalització a tot el planeta de la caiguda de la natalitat que ja afecta a un gran nombre de països. Tots els occidentals estan per sota de la fertilitat de substitució, que es calcula en 2,1 fills per dona; la Xina ho està moltíssim (fet que atabala la direcció del partit únic), i l’altre gegant poblacional, l’Índia, una mica. Els que encara es reprodueixen prou per mantenir un ritme de creixement es concentren a l’Àfrica i part d’Àsia i, sí, conspiranoics de la gran substitució: molts d’ells són musulmans. Però Indonèsia, per exemple, està en xifres límit, i aviat podria incorporar-se a la taxa negativa. La dinàmica seguida fins ara és que cada any s’incorporen nous territoris a la baixa fecunditat, de manera que el pronòstic no és sorprenent: d’aquí a entre quatre i sis dècades deixaran d’arribar prou nens al món per rellevar els que se’n van.

Si els grans productors de ma d’obra (països «proletaris»: molt actius en la creació de prole) deixen de ser-ne els exportadors que són ara, quina immigració importarem per mantenir la demografia europea i que no ens faltin obrers agrícoles, manobres i cuidadors? O potser tornarem a repartir-nos la totalitat de les feines entre els indígenes? I fins quina edat haurem de treballar per mantenir la proporció raonable d’actius quan s’aprimi la incorporació de joves a l’edat laboral? Ben mirat, qui sap si el futur de la demografia passa perquè la intel·ligència artificial ens ajudi a desenvolupar els tractaments necessaris per allargar la vida en bones condicions físiques, mentals i anímiques. Una societat de joves de setanta anys amb robots, pocs nens i molts gossos. Sobretot, molts gossos.