Selecció de personal

Aquesta primavera al País Basc tindran eleccions a la Lehendakaritza; l’Euskadi Buru Batzar va decidir que l’actual lendakari, Iñigo Urkullu, no continuï. Ha estat un bon president, ell havia manifestat la seva voluntat de continuar, però el grup de tretze burukides (monjos), així anomenen els membres dirigents del PNB, van decidir que preferien un relleu al capdavant del cartell electoral i Iñigo Urkullu ha sigut substituït per Imanol Pradales. La decisió va ser comunicada divendres, i diumenge, encara no havien passat 48 hores, els dos protagonistes s’abraçaven en l’acte de commemoració del 120è aniversari de la mort de Sabino Arana, perquè no quedés cap dubte que tots dos acataven la decisió. Així funciona el PNB, el seu alderdiburu (president), Andoni Ortuzar, i els seus 12 monjos prenen una decisió es comunica i ja queda implementada. Queda molt clara la responsabilitat.

No sé si els defensors de la nova política trobaran prou democràtica aquesta manera de fer. Els dos grans partits clàssics de la política espanyola han adoptat el sistema d’elecció per primàries per als seus màxims dirigents públics, fins i tot es va plantejar que aquest sistema d’elecció fos obligat per llei. Com en tot, hi ha pros i contres en els sistemes d’elecció de candidats, el model PNB seria un extrem, el model Podem primàries universals per tot, seria l’altre.

Una de les funcions fonamentals que han de fer els partits polítics és la selecció de personal que els ha de representar en les diferents institucions. El desprestigi de la política, per una banda, i el trencament d’una carrera professional, per l’altra, fan que cada vegada costi més trobar persones preparades en el camp privat que vulguin assumir passar una part de la seva vida responsabilitzant-se dels afers públics, però això no vol dir necessàriament que els polítics de vocació no tinguin nivell, ni estiguin preparats.

És cert que a Catalunya el procés ho ha esguerrat tot, i alhora de la veritat hem tingut molts alts càrrecs que quan van prendre possessió no estaven preparats per a les responsabilitats que adquirien. Des que les CUP van enviar Artur Mas a la paperera de la història no es pot dir que els presidents de la Generalitat siguin persones preparades per a tal responsabilitat. Que un president no convoqui eleccions en un dels moments més delicats perquè els seus adversaris en fan befa per Twitter és una mostra del que dic.

Si el govern d’ERC i Junts ja no era un exemple d’excel·lència, l’actual monocolor d’Esquerra encara és pitjor, tret d’excepcions, els consellers no arriben a un mínim exigible, i els segons i tercers nivells, en molts casos, estan posats per acabar d’omplir l’organigrama; un cop cessin serà difícil saber què hauran fet. Esquerra haurà de fer un esforç i repensar el seu model de selecció de personal.

La conseqüència directa d’aquesta mala selecció de personal és que els ciutadans els perden confiança. Tot apunta que després de les noves eleccions serà el PSC qui haurà de regir els destins del país.