Recalculant ruta

Ahir a la tarda em va aparèixer una notificació al mòbil que va recordar-me que fa un parell d’anys em van fer una entrevista molt especial...

Unes setmanes abans i gairebé de casualitat havia rebut un mail on s’explicava que estaven buscant dones que treballessin temes relacionats amb innovació i noves tecnologies al món rural per recollir el seu testimoni. En llegir-lo vaig pensar «aquesta és la meva». Recordo que vaig respondre’l gairebé a l’acte per explicar-los de forma molt breu què feia i convidant-los a venir a casa. Us he de confessar que vaig fer-ho sense gaires esperances de rebre resposta. De manera que, no us podeu imaginar la meva cara de sorpresa en rebre una resposta demanant-me quin dia podien venir.

En aquell moment se’m va fer molt estrany que a algú li pogués interessar la meva feina i que, a més a més, vingués a Vallcebre per descobrir-la.

Emprendre i innovar al món rural sovint és més dur i solitari del que ens entossudim a mostrar. És de tots ben sabut que ningú és profeta a casa seva. Però el que no s’explica és que aquest fet s’agreuja quan planteges propostes poc convencionals en entorns on imperen perspectives un pèl tradicionals i conformistes.

No dic que això sigui bo ni dolent. Cada moment i situació es viuen i veuen de forma diferent segons el prisma des del qual es mirin. I aquest és un fet irrefutable que no podem canviar.

El món rural té un munt de llums i ombres que l’impulsen i el frenen a parts iguals. I que hem de ser-ne molt conscients a l’hora d’intentar entendre’l i proposar-hi solucions.

Repasso les fotos i em venen al cap les converses prèvies, les estones passejant per la finca buscant localitzacions i la curiositat i l’interès de tot l’equip per conèixer el lloc on estaven.

I si bé és cert que vam parlar de tecnologia, projectes i dels reptes a curt i llarg termini d’un territori cada cop més buit i solitari. Em quedo amb l’encís i la sorpresa amb què miraven i escoltaven els paisatges i les històries que m’han vist créixer. El que per a ells era nou i fascinant, a mi a vegades se’m feia una mica costa amunt. No perquè no m’estimi casa meva. Sinó perquè on ells hi veien oportunitats jo m’hi havia trobat molts cops barreres. No és fàcil impulsar i fer créixer qualsevol iniciativa quan es respira certa desesperança.

Als noranta el tancament de les mines va tenyir el futur d’un negre carbó que durant molt temps va fer que ens centréssim en tot allò que havíem perdut sense voler veure tot allò que ens havia quedat. Penso que a dia d’avui encara es viu una espècie de dol col·lectiu, hi ha qui encara viu del record d’un temps en què el futur estava garantit i on tot i tenir unes condicions de vida dures i exigents s’augurava un demà ple d’esperança i prosperitat que va desaparèixer de cop amb la fi de l’era de «l’or negre».

Arribats a aquest punt, em pregunto… què passaria si de cop i volta ens miréssim casa nostra amb un altre prisma? com ho tractaríem i com actuaríem en aquest nou escenari?