Un dia sense horaris

Ha estat quan han arribat els dos homes a la terrassa, s’han demanat sengles cerveses i s’han fet fotos somrient davant del mar, que he pensat que potser sí, que tot està bé com està. Acceptar la sequera en aquest dia lluminós de desembre és tan urgent com reconèixer que sempre més hauré de dur ulleres per llegir les etiquetes de les llaunes de conserves, que cada dia em reconec més en el pare quan a qui volia semblar-me era a la mare, i que he aconseguit recordar moments dolorosos sense que em facin mal –i això últim pensava que no passaria mai. Deu ser una de les bondats d’acumular temps, que els fets es perden en els calendaris dels anys, que com més extraviats més costa de trobar-los, i quan et sorprenen mentre remenes un calaix són tan irreals, tan aliens a tu, tan desarmats, que et sents poderosa, invencible; una heroïna sense capa que s’ha expulsat del damunt culpes, pors i vergonyes.

La llibertat també deu ser deixar de lluitar a contracorrent, obrir les comportes perquè la vida flueixi, com l’aigua que arrossega sediments riu avall, fragments de roques que s’arrodoneixen i esmicolen al llarg del camí. I aprendre a dir no, com clama Montserrat Abelló al poema Contra el caire del temps: «Amollo en la nit la veu amarga o la veu esperançada. I aprenc a dir que No. Que ja no és temps de plorar ni de lamentar-se, ni tampoc el de cercar excuses fàcils. I aprenc a dir que No».

Tot està bé com està, penso amb les vambes plenes de sorra perquè avui no vull trepitjar-la amb els peus nus i freds. Està bé que tu estiguis aquí, que compartim voluntàriament la intersecció de dos conjunts. Tu A, jo B i el tros del mig que és la suma justa del que volem l’un de l’altre, no pas més. Mentre recull petxines vora mar, el meu fill petit em diu que no sap què serà quan sigui gran. Li recomano que no corri, que si corre ell, corro jo, que té molt de temps per prendre decisions. Em fa la llista del que li agrada i em demana, sense mirar-me, quan vaig saber què volia ser. És fràgil i vulnerable, com el meu jo abans d’aprendre a dir No. L’escolto i em mossego el llavi inferior. Em resisteixo a parlar, tot i que noto que espera una resposta. Rumio les paraules. En conec el seu poder i el risc que corro. Un cop les hagi dit seran invisibles però inesborrables. Els mots t’enfonsen o t’eleven. Avancem esquivant pedres en un dia sense horaris. Per primer cop, tinc la sensació que és el nen qui acompanya l’adult, i no a l’inrevés, que les seves preguntes m’ajuden a entendre els encerts i els errors comesos, les causes i les conseqüències dels passos que m’han conduït fins aquest moment amb ell.