Que Santa Llúcia et conservi la vista!

És el que em deia ma mare quan no trobava alguna cosa que tenia davant del nas. Patrona de modistes, puntaires i brodadores –ens explica festes.org– actualment s’hi han afegit oculistes i informàtics, i tot d’oficis que només es poden exercir amb una bona vista. Em sembla que no conec a cap nena ni cap noia que es digui Llúcia, però la santa –afortunadament– continua ben present en el nostre calendari amb les fires de Nadal d’arreu del país i, des de 1951, en la Festa de les Lletres Catalanes d’ Òmnium Cultural. La vigília –el 12 de desembre del 1915– va néixer Frank Sinatra. El cantant conegut amb el sobrenom de La Veu forma part de la història compartida de casa perquè el mateix 12 de desembre, però de 1941, va néixer la meva mare. Cada any, alhora de bufar les espelmes, tenim un record pel famós cantant. Diumenge ho vam celebrar amb un bon dinar perquè l’homenatjada –a part de moltes altres virtuts– és una gran cuinera. Farcellets de parmesà farcits de ceba caramel·litzada amb un trosset de mozzarella, brandada de bacallà i moltes altres delicatessen dignes del Ferran Adrià, que per això ha guanyat més d’un i més de dos concursos de cuina. Al cap de taula, com sempre, el meu pare i al seu costat, ella, omplint-li el plat amorosament i amb paciència. I ell menjant amb delit les exquisideses cuinades una estona abans per les tres cuineres de casa: ma mare de xef i l’altra iaia i la meva filla d’ajudants de cuina. Estones compartides cap a la motxilla dels records. I en tot això pensava, quan jo mateixa, asseguda a l’altre cap de taula, davant per davant del meu pare, mirava tots els que érem asseguts al seu voltant. I em vaig entristir. I vaig maleir una vegada més la malaltia. I pensava en totes les espelmes que hem bufat i les que ja no bufarem. I en els Nadals que vindran. I em va venir a la memòria un text de Sònia Moll publicat a la revista Catorze que vaig llegir i guardar quan ens van donar el diagnòstic podrit. La mare de la poeta patia Alzheimer i va morir tres anys després que li fos diagnosticat. Descriu el xoc que li provocaven les paraules dites el dia del funeral «Millor, no? si estava com estava. I hi afegeix: Millor sense? És que una vida amb demència no és una vida vivible? És que els marges que basculen entre la raó i la follia no tenen dret a una existència valuosa, en relleu, vàlida a tots els efectes? Per què millor sense, quan ens era tant, quan li érem tant?» Paraules que em ressonen tot sovint quan jo mateixa també penso millor sense. Però ma mare ho té clar: «Que ens duri tant com sigui possible». N’he d’aprendre. N’he d’aprendre molt. I de vegades em fa patir pensar que potser no n’aprendré mai. I penso en la sort que he tingut de tenir a prop gent que sí que n’han après. Que són savis i que saben plantar cara a la malaltia i cuidar sense reserves. Sense escatimar estones ni esforços. Com tots els meus companys de la junta de l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer i altres demències. Que sempre saben estar, sempre saben què dir, que sempre hi són. Com saber que hi ha gent que pensa en nosaltres com el Club Patí Manresa i els del Montepio que aquest 2023 ens han fet arribar les seves aportacions solidàries. O el regal que ens han fet des del Festival Clam que en aquesta 19a edició van passar l’esborronador documental «La memòria infinita». O el Diego Sánchez, del Miami, que un dimarts al mes, des de fa cinc anys, ens acull a casa seva i ens ofereix un cafè, un tallat o un infusió de forma totalment desinteressada. I tots els donants anònims que sabem que any rere any hi sou i hi sereu. Gràcies infinites a tots i que tingueu un bon Nadal i un feliç any nou!